La Identitat Cultural queda reduïda a la llengua i la festa, que són les úniques particularitats diferenciables entre les diverses cultures del món occidental, tanmateix va acompanyada d’un sentiment molt fort de pertinença que, en moltes ocasions, fa que les emocions enterboleixin la raó. La tendència lògica i raonable per construir l’Estat Europeu, és fer-ho a partir d’aquestes identitats culturals que lliurement han de decidir de quina manera es relacionaran amb les altres.1
No hi ha que confondre Identitat Cultural amb Cultura. Aquest és un concepte més extens del que parlaré en aquest post.
Cultura, Natura i Societat patriarcal.
Àrtemis és la deessa de la
natura, Atena de la saviesa i l’artesania. A Àrtemis l’imaginem
caçant amb arc i fletxes al mig del bosc, mentre a Atena l’imaginem
guarnida amb el casc i la cuirassa. Àrtemis es venera per invocar
bona cacera i se li consagren les verges i els casts, entenent la
virginitat com l’essència de la natura. Atena, en canvi, es
protectora de les arts, dels invents, de la ceràmica i el teixit; va
crear l’arada i l’olivera, va domesticar els cavalls. va ensenyar
als humans a collar els bous i l’estratègia militar. Àrtemis és
la natura, Atena la cultura.
Els
grecs anomenaven Nomos al
conjunt de convencions morals, la llei d’Atena, el triomf de la
cultura. Contraposada a nomos
està Physis,
la llei de la natura, el regne de Àrtemis.
L’existència d’aquests
dos mons, el natural i l’artificial ja va ser causa de polèmica
entre els sofistes grecs que s’obligaven a definir-se a favor d’un
o del altre. Els cínics van proclamar una clara oposició a tot el
que no es podés reduir a una simplicitat natural i s’allunyés de
la natura, així van considerar la cultura el símbol de la corrupció
i la decadència. Pels estoics, viure segons la natura era viure
segons una raó Universal.
La lluita contra la cultura és
una lluita contra un món artificial que sobrepassa les limitacions
humanes, que en lloc de salvar-les, les ofega. Una sensació que avui
en dia tenen molts davant les noves tecnologies.
Hi ha una cultura subjectiva, de
l’esperit, està relacionada amb l’educació, la formació o
l’ensinistrament, que és la base en la que es forma el ser humà
com a tal. Una persona amb cultura es aquella que s’ha cultivat
adquirint determinats modals i coneixements morals. El procés de
l’activitat humana s’objectiva en bens i símbols, així que
també hi ha una cultura objectiva, social i material que va des de
els cultius agrícoles fins tot el patrimoni artístic. Però la
cultura no és tan sols el conjunt d’allò creat o transformat, es
també l’acte de la creació, d’aquesta transformació. La vida
humana es continua transformació dels bens culturals que trobem al
néixer. Es la memòria històrica sobre la que construïm el futur,
de manera que les cultures no són independents de la seva història,
evolucionen integrant els bens culturals heretats amb les noves
maneres de fer i les noves costums. Les forces internes que empenyen
l’evolució de les cultures està en les idees que en transformen
una d’anterior per una de nova i que poden derivar en
transformacions socials, econòmiques i polítiques.
Encara que a ningú sobta el
distingir entre primitiu i civilitzat, el relativisme cultural veu
despectiva aquesta diferenciació. Atribueix un grau d’importància
a la civilització desmesurat i cada cop que al referir-se a la
civilització l’escriu entre cometes donant a entendre que
civilització és un
altra cosa, un be
metafísic que està per sobre la realitat.
Avui hi ha una corrent in
crescendo
que afirma que els
animals mostren tendències culturals, des de les diferents espècies
de formigues fins als homínids, amb un procés de civilització on
physis supera
nomos. Però
aquest no pot considerar-se com el procés evolutiu de les cultures,
les eines que poden construir davant una necessitat immediata, son
fetes ad hoc, ni es conserven ni s’acumulen per permetre futures
transformacions. Aquesta visió de la cultura ens eleva, als humans,
per sobre la condició d’animals, encara que tinguem que aprendre
moltes coses d’ells, aquesta ‘elevació’ més que un do es una
maledicció.
El món natural i el cultural no
són independents: la Cultura va començar essent una defensa dels
humans contra les agressions de la Natura. En cada lloc i en cada
temps aquestes reaccions culturals van identificar a grups socials
diferenciant-los uns dels altres i la Cultura no va limitar-se a
protegir-se de la natura sinó de les cultures veïnes, ja sigui per
imposar la pròpia o per evitar la imposició de les altres.2
Però la Identitat Cultural no acaba en
sentir-se membre d’un grup social identificat amb una cultura, cal
entendre quines son les relacions socials dins el grup i quin lloc
ocupem en elles.
La relació fonamental que ens instruirà per adaptar-nos al
entorn cultural es el nucli familiar, especialment la mare. Avui els
més carques i conservadores temen la desaparició de la família a
conseqüència de les noves formes de relacions humanes sorgides
arran de la revolució industrial, es manifesten defensant un model
familiar constituït sobre els cànons del patriarcat cristià, però
que de cap manera te l’exclusivitat arreu del món ni ha estat
sempre així en el transcurs de la història.
Per entendre l’evolució de la família cal traslladar-nos al
món d’Àrtemis. La sistemàtica
filogenètica ens situa a tots a la mateixa família, els homínids
(Hominidae) i tots ens
assemblem els simis antropomorfs i els humans simimorfs,
molt a pesar que ens sentim
inclinats al theomorfisme;
com deia Nietzsche: –«L’home, en el seu orgull, va
crear Deu a la seva imatge i semblança»
Aquest parentesc filogenètic fa pensar
que si hi ha una part de la conducta determinada genèticament,
aquesta no serà molt diferent entre les diverses especies
d’homínids. Efectivament els estudis recents en el camp de
l’etologia, certifiquen grans similituds entre els simis i els
humans. Ells són animals socials, necessiten el grup per sobreviure,
són jeràrquics i territorials; nosaltres també, sols que ell
evolucionen en l’espai natural i els humans en el cultural.
Entre els grans simis la
jerarquia està determinada per la presència del mascle alfa i tota
l’escala de domini i submissió. Aquesta jerarquia dona prioritat
en certs privilegis; aparellar-se, menjar o triar el lloc de repòs;
però també comporta obligacions, defensar al grup i guiar-lo. Es
una jerarquia que constantment és qüestionada provocant lluites,
freqüentment de caràcter ritual, que quasi mai produeixen danys
irreparables. No succeïx el mateix quan dos grups competeixen pel
territori, ja sigui per la recerca d’aliment o pel creixement
demogràfic, en aquest cas les baralles acostumen a ser cruentes i
poden arribar a causar la mort d’alguns individus. No és
d’estranyar que l’evolució cultural vagi molt lligada a la
superioritat militar.
La
teoria més estesa de la conducta dels homínids, anteriors al Homo
sapiens, basada en les
troballes de restes fòssils i arqueològiques, és la de l’home
caçador i recol·lector. Aquesta teoria és en realitat una
hipòtesi, formulada originalment per Charles Darwin, fonamentada
en el paper essencial de l'alimentació. Tanmateix no n'hi ha prou en
saber quin tipus de dieta tenien els primers homínids. Cal saber
quins membres del grup obtenien aquest menjar, com el localitzaven,
quines habilitats usaven i sobre la base de quines regles socials
compartien el menjar. En definitiva, cal saber de quin tipus
d’organització social es dotaven.
L'estudi de l'organització
social es centra en aquelles institucions que determinen la posició
jeràrquica que ocupen tant homes com dones en la societat i alhora
els permet canalitzar les seves relacions personals.
En
les societats on la propietat era comunal, la jerarquia venia
determinada per les qualitats del líder, la competència per assolir
quotes de poder es resumia en una confrontació per demostrar millors
habilitats i força, així i tot era difícil arrabassar-li el lloc
al líder sense l’acceptació del grup.
Dins el grup, la competència entre els individus per assolir quotes
de poder fa que les relacions de parentiu tinguin gran importància,
especialment els vincles entre la mare i els fills, les mares
determinen en gran mesura el lloc jeràrquic que ocuparan els fills. Aquestes relacions són fonamentals en totes les cultures,
constitueixen la manera com
s'organitzen les relacions bàsiques. La seva importància varia
d'unes societats a altres, però en totes hi són presents.
L'origen del parentiu està en la família entesa com un fet
sociològic, una institució que serveixen per procurar una base
estable per la cura i l’educació dels fills. La unitat mínima i
necessària per establir una família és el conjunt de la mare i els
fills i els vincles que s’estableixen entre ells. El matrimoni,
també entès com un fet sociològic, aporta a la família el
sancionar la paternitat. No hi ha que confondre el matrimoni i
l’aparellament. La finalitat primordial de l'aparellament ,és la
satisfacció sexual. Sol ser un fet esporàdic i mai imposa obligació
o responsabilitat de tipus familiar als participants. Els
aparellaments es produeixen en totes les societats de manera més o
menys oberta. En el matrimoni la funció biològica només té un
petit paper en comparació amb les obligacions i relacions socials
que comporta, però, en definitiva, la funció més important del
matrimoni, en la majoria de les societats, és la que proporciona un
determinat estatus social als fills, fins i tot no es indispensable
la paternitat biològica.
L’aparició
del concepte de paternitat està relacionat amb l’aparició de la
propietat3.
Els homes, posseïdors de la força, acumulen bens i els defensen,
l’home passava a ser el cap de la família, seguia desenvolupant
els rols de productor mentre que la dona seguia dedicant-se al
manteniment de la llar, la cura dels infants i la del vells; però
mentre en les societats primitives l’objectiu era comunal, amb la
propietat tot és particular i la riquesa que acumula una determinada
família constitueix el seu patrimoni que defensa amb exercits i
amplia explotant als esclaus.
Encara
que no es pot determinar amb certesa, seria l’època hel·lenística
adequada per fixar el moment en que s’imposa la cultura del
patriarcat, en el proces de civilització . El patriarcat ha anat
evolucionant del aristotèlic, al patriarcat paulí, al tomista i al
sorgit darrera la revolució industrial4
o a l’actual. Els esclaus va deixar de ser-ho per passar a ser serf
en l’edat mitjana i classe obrera en l’era industrial. L’amo va
seguir sent l’amo de les propietats però a mesura que el poder
passa de les classes aristocràtiques a la burgesia, l’amo perd
poder sobre els esclaus i sobre la dona. Tanmateix l’esperit del
patriarcat és la base de la societat en que ens trobem.
Avui
hi ha dones ocupen espais de poder tradicionalment reservat als
homes, però els rols masculí i femení segueixen vigents; els
femenins menyspreats i els masculins valorats. Als esclaus els estava
vetat el poder formar una família,inclòs a l’edat mitjana els
serfs havien de demanar permís al senyor per contraure matrimoni.
Les dones esclaves no eren part de la família sinó de la propietat.
Tanmateix també hi havia discriminació de gènere entre els
esclaus, com diu Cándida Martínez López5,
mentre els homes alternaven força i descans, la dona està
constantment atrafegada però sense una feina concreta. Les feines
productives eren, i segueixen sent, masculines mentre que les de
manteniment i cura, femenines. Una de les finalitats de moltes dones
esclaves era la de parir fills i filles per engrandir la propietat
del patriarcat, el proliferar, fer créixer la prole, paraula de la
que es deriva proletari: nascut
per ser esclau.
Així
que el moment actual és fruit d’una evolució cultural que ha
variat les formes però no el fons. És fonamental entendre be això:
la dialèctica ens porta a observar que tot muta i varia en el temps
però en cada canvi s’arrossega l’ànima de l’estat anterior i
el fet revolucionari és el del qui cerca canviar l’ànima, mentre
que el reformista sols aspira a mantenir l’esperit de la societat,
alguns amb pretensions de millorar la qualitat de vida.
1 És
el que explico en el post
anterior. Una mica extens però és pot llegir a salts, llargs o
curts, cap endavant o cap enrere, depenent de l’interès que hagi
despertat un aforisme en concret.
2 En
el post anterior explico com
la civilització és el proces d’evolució de les cultures i la
identitat cultural que sorgeix d’aquest procés.
3 Juntament
amb l'adquisició del coneixement que l’home juga un paper
important en la gestació de la dona Aristòtil deia: –«L’home
aporta la llavor, l’ànima, la dona és sols el receptacle on
germina.»–
4 Pateman
l’anomena «patriarcat fraternal»
5 Carla
Rubiera Cancelas –«Las Esclavas En La Regulación Jurídica.
Algunas Notas Desde El Digesto»– Artículo enmarcado en el
proyecto de I+D: –«Claves diacrónicas de la divergencia
social entre las construcciones simbólicas y las construcciones
jurídicas de la maternidad»–. Ref. HAR 2009-100035-HIST