Capitalisme

Els esdeveniments recents m’han fet abandonar el bloc per dedicar-me a altres afers. Ara intento reprendre’l on l’havia deixat.

Ignoro si he segut capaç de transmetre el meu pensament sobre la realitat que ens envolta, soc un xic pesat i repeteixo sintèticament:

Vivim en un món condicionat per les inclinacions naturals que compartim amb els grans simis, jerarquia i territorialitat, tanmateix la nostra evolució ha escapat del domini de la natura per evolucionar en un entorn cultural, tot plegat ens ha conduit a un món organitzat amb els patrons del patriarcat, fonamentat en la propietat i la família, un tipus d’organització que s’ha anat transformant a l llarg del temps però que la seva essència segueix en l’aire i condiciona qualsevol intent de canvi perquè a tothom ens han educat dient-nos que el Be està al costat del Patriarcat i el que volem es convertir-nos en un patriarca.

La lluita tradicional sempre s’ha desenvolupat en dos fronts, en el territorial i el social., La lluita per expandir el propi territori, per motius demogràfics o comercials, o defensar-lo de les agressions externes. És una lluita entre patriarques que implica a tots els sotmesos al seu poder. La lluita social és una lluita dels sotmesos contra els patriarques, és la lluita contra la propietat i que aboca a les revolucions. Tanmateix aquesta lluita sempre ha deixat en segon terme les relacions dins la jerarquia familiar. S’ha permès la igualtat jurídica entre homes i dones però es segueix mantenint un món amb rols masculins, públics, reconeguts i remunerats, i el femení, intim, privat, ignorat i sense cap retribució.

Segons J. Wagensberg observar és apreciar diferències entre dos objectes aparentment iguals mentre que comprendre és apreciar similituds entre dos objectes aparentment diferents. Es tracta de trobar l’estructura simbòlica que s’ha mantingut a través dels anys i a partir de la que s’ha anat creant i actualitzant, en el procés de civilització, un complexe lingüístic i semiòtic que canvia les aparences. En l’organització social aquesta estructura simbòlica la constitueix el patriarcat.

I el patriarcat actual està basat en el capitalime.

Capitalisme.

El model econòmic derivat de la revolució industrial és el capitalisme, fonamentat en la propietat privada, en el patriarcat que ja no controla els esclaus o els serfs mitjançant la força sinó a través del capital.

Podria desenvolupar una llarga tesis sobre l’evolució del capitalisme, des de la seva expressió primitiva de persona acabalada fins el terme més recent de sistema econòmic sorgit després del sistema feudal que es basa en la propietat privada dels mitjans de producció per produir bens i serveis en funció del benefici que aporti als propietaris.

Els defensors del sistema capitalista mantenen el mateix argument que Aristòtil feia servir per defensar l’esclavitud. Sols cal canviar el terme ‘home lliure’ per ‘burgès’ i el terme ‘esclau’ per ‘obrer’. (Aristòtil; Política. Cap.2)

Resumint la idea ideal del capitalisme és que hi ha una elit d’emprenedors, propietaris dels mitjans de producció que és el motor que tira de la societat, invertint el seu capital en bens i serveis necessaris per una part o per tota la societat, i com més beneficis obtinguin, millor seran les condicions de vida dels obrers que van al darrera.

Ja Adam Smith va intentar demostrar que era possible combinar els guanys personals, l’impuls que motiva als empresaris, amb la millora de la societat. Però el capitalisme idealitzat d’Adam Smith te com fonament l’existència d’una ma invisible que ens condueix a assolir el millor objectiu social possible.

Malthus va adonar-se que les poblacions augmentaven exponencialment, mentre que els recursos alimentaris ho feien linealment amb el que arribaria el dia que s’exhauririen els recursos i la humanitat s’extingiria. La idea de Malthus no és incorrecta si be que ell, en lloc de cercar les solucions en frenar el creixement, proposava un control sobre el creixement demogràfic, mantenir alt els nivells de mortalitat i baixos els de natalitat, però sols entre la població pobra que representava la major part de la població total i que era la responsable de l'excés demogràfic en ser la que engendrava més fills. El resultat de tot plegat fou que la legislació inspirada per les teories maltusianes degradés les condicions de vida dels treballadors d'Anglaterra.

Quasi cinquanta anys abans que neixes Malthus, Jonathan Switf ironitzava, en Una Modesta Proposició, proposant solucionar la fam a Irlanda a través del canibalisme, on els fills de la classe obrera es convertirien en les viandes més apreciades de les taules dels rics. Potser li va donar idees a Mathus que, incapaç d’entendre la ironia, se les va prendre seriosament.

Les idees malthusianes (encara que criticades per Marx que pensava que el desenvolupament de les ciències permetria mantenir el creixement exponencial de la població.) han resultat encertades, amb matisos, pel que fa al plantejament del problema; efectivament hi ha un desajust entre el creixement poblacional i el dels recursos, tot que encara estem molt lluny d’arribar al límit (siguem optimistes). En canvi, les solucions que apuntava Malthus s’han de considerar, com a mínim, immorals i tanmateix sembla que és la idea que està en l’inconscient dels capitalistes que quan tenen problemes econòmics retallen les prestacions socials, seguint les idees polítiques mathusianes disfressades amb eufemismes.

Per mitigar els mals del capitalisme l’Estat, d’una manera o un altra, ha intentat intervenir sobre els processos econòmics, evitant que la ma invisible d’Smith actues indiscriminadament al seu aire. A part dels intents revolucionaris que van conduir a un socialisme burocràtic d’Estat, sense sortir-nos del món capitalista, les polítiques fiscals keynesianes aplicades darrera la Segona Guerra Mundial van conduir a la societat de consum però també van ser la base de l’Estat del Benestar. Una situació que agradava ben poc al gran capital que als anys 70 van enrocar-se amb les tesis sorgides a la Universitat de Chicago i que van impulsar el neoliberalisme. Curiosament el principal ideòleg d’aquest moviment va ser Milton Friedman que va rebre el premi Nobel d’Economia el 1976, tres anys després que del cop d’Estat de Pinochet a Xile impulsat ideològicament pels Chicago Boys, un grup de 25 estudiants, formats a la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile i amb postgraus a la Universitat de Chicago, sota la tutela del propi Friedman.

Amb el neoliberalisme s’impulsa l’economia especulativa, on l’únic important és el capital, però no un capital industrial productiu, creador de riquesa que es distribueixen en la societat a través del consum, sinó d’un capital que vol augmentar els guanys de l’inversor sense contrapartides de riquesa material tangible.

El capitalisme ha arribat a un punt que crea problemes per vendre solucions i mentre els empresaris sols pensaven en inflar el compte de resultats i els sindicats sols es preocupaven per les condicions laborals, ben pocs han qüestionat les relacions laborals ni les relacions entre els productes i els consumidors, fent molt difícil qualsevol política per superar la crisi actual.

Continuarà...

Eleccions catalanes 25N

Aquesta setmana faig un parèntesi amb les meves reflexions per parlar de les elccions al Parlament de Catalunya.

Eleccions catalanes 25N

Hi ha que tenir en compte les diferències qualitatives i significatives respecte a les eleccions del 2010.

La més cridanera és l’augment de la participació. És verifica que un augment en la participació dona millors resultats a les forces d’esquerra. També es verifica que en un ambient polèmic augmenta la participació... i la polèmica està servida per les retallades i pel dret a decidir.

També cal considerar que hi ha hagut 25 candidatures que van presentar-se el 2010 i que en aquests comicis no s’han presentat¹. Això representa 39.880 vots.

És evident que els partits que han perdut vots respecte a les eleccions del 2010 son CiU, PSC, PxC, SI i PRE-IR.

És un exercici temptador fer hipòtesis de com s’ha traslladat el vot d’unes eleccions a les altres; dir que el vot perdut per CiU l’ha guanyat ERC i el del PSC, IC-EUiA, però no són més que hipòtesis impossibles de demostrar per l’anonimat del vot.

L’augment del 126’44% d’ERC respecte als anteriors comicis demostra que hi ha una voluntat independentista que no es fia de CiU per dur a terme el projecte o no vol una Catalunya independent sota el règim de les tisores. ERC ha representat el vot útil de l’independentisme.

El desastre del PSC era una notícia cantada. Ara amb la saviesa política de fer de les desgràcies virtut, en Navarro diu que han tret millors resultats del que les enquestes predeien. Si no volen seguir caient, hauran de replantejar-se molt seriosament les polítiques que proposen i que evidencien que tenen el cor a l’esquerra però la cartera a la dreta. Tampoc els ha afavorit el entrar al joc del federalisme, marejant la perdiu en un tema que sols podien capitalitzar els partits nacionalistes. Un tema que ha tractat amb excel·lència IC-EUiA, «primer el Dret a Decidir, després decidirem.»

És preocupant l’augment del 159% de C’s, Imagino d’on han recollit els seus vots ja que el PP es manté amb una clientela estable que sols ha augmentat un 21’75% sense tenir en compte l’augment de la participació i que partits com FE de la Jons no es presentaven i PxC ha perdut quasi 15.000 vots. Afortunadament C’s i PP, les úniques forces contraries al Dret a Decidir, sols sumen 28 escons.

Caldrà tenir molt en compte l’entrada al parlament de la CUP, han posat a prova la seva influència social i han aprovat amb nota. En el projecte d’unió de les esquerres, representat per IC-EUiA, es tindrà que comptar i col·laborar amb ells, donant-los-hi un paper destacat i no sols de comparses.

No vull entrar a fer comentaris sobre les relacions internes de la coalició entre IC i EUiA i com poden vertebrar-se amb altres formacions, però els seus resultats han esta magnífics augmentat un 55’5% en el nombre de vots¹. Una pujada que segurament es deguda al descontent per les polítiques dels grans partits que han demostrat ser els fidels servidors dels interessos de la banca per sobre dels de la ciutadania.

UPyD i UCE han augmentat en més d’un 150% el nombre de vots. Aquí soc incapaç de trobar-hi una explicació. UCE potser és l’únic partit “comunista” contrari a la independència o al federalisme, encara que en el seu programa inclouen un referèndum per modificar la constitució i evitar les privatitzacions, no accepten el Dret a Decidir en altres aspectes. Particularment m’alegra que els 9.000 vots i escaig de UPyD no anessin a C’s, ja que no sé apreciar diferències entre aquests dos partits.

Pirates de Catalunya ha augmentat un 178% en nombre de vots. Una dada força interessant que demostra que cada cop hi ha més sensibilitat per la socialització i la llibertat de les noves tecnologies de la comunicació. Molts del meu entorn (jo m’hi incloc) senten simpatia per aquest partit encara que a l’hora de votar es decantin per aquelles opcions que no es limiten a unes reivindicacions molt concretes, sinó que pretenen tenir una visió global de la societat. El mateix passa amb el PACMA, amb un increment del 50% de vots. Seria qüestió de tenir en compte les seves reivindicacions en els programes dels partits d’esquerra.

Resumint: En aquestes eleccions el poble de Catalunya s’ha manifestat dient SÍ al Dret a Decidir i NO a les retallades. Això ho haurà de tenir molt en compte governi qui governi.

1 (RI.cat, EV-GVE. DES DE BAIX, CORI, PDLPEA, PCPC, ALTERNATIVA DE GOVERN, PfiV, PUM+J, P.O.S.I., FE de las JONS, PCAS, PH, PDR.CAT, M.S.R., GN, GLBTH/TSI, PxCat, CDS, BLOC.S.C., PAR, SAIN, ALS, P.J.P., DW)

1 L’increment de 128.033 vots respecte al 2010 és superior als 126.219 vots que la CUP ha obtingut en aquests comicis. Però pràcticament podem considerar igual l’increment d’un com els vots de l’altre.

El Patriarcat

Resumeixo el que fins ara he pretés dir: Som, per naturalesa, jeràrquics i territorials, característiques que amb el sedentarisme van anar augment els privilegis del líder, fent que els excedents i el territori passes a ser propietat exclusiva dels més forts i, juntament, amb la creença que la dona sols era el receptacle per parir els fills que concebia de l’home, va sorgir el patriarcat. –«Primer la propietat, després la dona i el bou de l’arada.»–Deia Aristòtil fent una clara descripció del que és el patriarcat. Terres i esclaus són la propietat, dona i fills la família i el bou de l’arada les eines de producció, –«l’únic que disposa el pobre per sobreviure»– afegia Aristòtil que es sorprenia pel fet que hi hagués qui predicava contra l’esclavitud.

El Patriarcat.

Hem nascut i ens hem criat formant-nos una identitat cultural, amb una llengua i una festa vinculada al territori i un estatus vinculat a la condició social. Però en la reflexió sobre aquesta realitat que ens envolta, a alguns no ens agrada i voldríem canviar-la.

Semble impossible evitar el patriarcat al que ens ha conduit l’evolució cultural. Sembla que sigui conseqüència de les inclinacions naturals dels humans a constituir societats jerarquitzades i lligades a un territori¹.

Encara que el patriarcat és l’organització que actualment més està estesa pel planeta, aquesta no és la única i per tant el patriarcat no és la única forma d’organització social possible i cal cercar-ne un altre.

El fonament del patriarcat està en la propietat, Proudhon escrivia al 1840: –«la propietat es un robatori»–. Però: la lluita contra la propietat és la lluita contra el patriarcat? I al inrevés? Tanmateix no es pot lluitar ‘contra’, no es pot recular en el temps ni aturar l’evolució però podem acceptar l’expressió entenent-la com la lluita per dirigir la societat cap a un futur millor.

En el segle XVII i durant el XVIII, en plena eufòria per les noves descobertes geogràfics, molts autors es van dedicar a descriure llocs idíl·lics, la Utopia de Thomas Moro és la més coneguda i la que dona nom a la societat perfecta, però també Francis Bacon havia escrit La Nova Atlàntida i Tommaso Campanella, La ciutat del Sol; o L’Illa de Tamoe del marquès de Sade i més recentment, L’Illa de Aldous Huxley, l’altre cara d’Un Món Feliç. Tots coincideixen en que el principal mal de la societat es la propietat. Una idea que ja es troba en la República de Plató escrita en el segle IV abans de l’era actual.

El problema està en com arribar a construir la Utopia. Leibnitz deia que si Déu, amb tota la seva perfecció va fer aquest món, i no un altre, és que aquest és el millor dels mons possibles. Aquesta idea del genial i original Leibnitz, no deixa de ser un reflex de l’època del racionalisme en la que ell va viure. És una idea metafísica que no te en compte l’evolució cultural per la que el món actual resulta dels mons anteriors. Aquesta suposada creació del millor món possible és, tan sols, la creació d’un món que ha d’encaminar-se cap el millor món possible i, lluny de teologies, aquesta transformació l’hem de realitzar els humans.

El món evoluciona a rel de les lluites constants, tant les territorials com les socials. Les lluites territorials responen a la necessitat d’expandir la seva cultura, per una de les parts, i per l’altra, la de protegir la pròpia. Són lluites derivades del creixement demogràfic o de l’expansió comercial i en elles si emboliquen tots els estaments socials, rics i pobres, encara que aquests últims sempre tenen les de perdre.

La lluita social, d’explotadors i explotats, és més complexa. El ser explotador és conseqüència de que hi ha explotats i hom es sent explotat quan s’adona que el benefici del seu esforç se l’enduu un altre sense la seva voluntat i sense possibilitat d’alliberar-se d’aquesta condició de forma no-violenta. Així s’inicien les rebel·lions dels pobres contra els rics, però aquestes rebel·lions persegueixen conquerir els privilegis dels poderosos, no en substituir aquests privilegis. Pierre Bourdieu ja va observar com els hàbits en l’alimentació variaven segons el sector de producció i que en cada sector aquests eren iguals pel burgès o el treballador, directiu o peó, l’única diferència era la qualitat (el preu) dels productes que consumien². Hi ha una tendència natural a emular al mascle dominant o a rebel·lar-se contra ell esperant ocupar el seu lloc. Així en la lluita contra els explotadors, patriarques, els explotats aspiren a ser ells els nous patriarques que imposaran un nou patriarcat més humà on les diferències entre uns i altres es vegin reduïdes.

Tot i que en la revolució francesa les dones van participar-hi molt activament, inicialment sols demanaven millores pels seus marits i fills però mia en mica van començar a defensar el seu paper en la societat el que va provocar una reacció masclista i les activistes que no van fugir van acabar a la guillotina, com el cas d’Olympe de Gouges que va escriure La Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadania. Encara haurien de passar cent anys perquè és reconegués el dret al sufragi de les dones. Tampoc la revolució russa va aconseguir la llibertat femenina, per molts esforços de Lenin i Trotsky per la igualtat legal d’homes i dones, aquesta no va tenir un reflex en la realitat. Escrivia Lenin:

–«Independentment de totes les lleis que emancipin la dona, aquesta segueix essent una esclava, perquè el treball domèstic oprimeix, ofega, degrada i la relega a la cuina i a la cura dels fills, i ella malgasta la seva força en treballs improductius que esgoten els seus nervis i la idiotitzen»³–

Els esclaus volien deixar de ser-ho per convertir-se en amos, en la revolució russa, un cop eliminada la burgesia, sols podien exercir el seu poder de patriarques sobre la dona i els fills.

Avui sembla que les dones han aconseguit finalment la volguda igualtat jurídica a tot l món civilitzat però la realitat no les lliure de seguir essent discriminades per ser dones i si alguna aconsegueix fer-se un lloc en el món dels homes és perquè ha acceptat els rols masculins, convertint-se en un ‘baró femení’ deslliurada de la ‘feina de les dones’.

Així el patriarcat adquireix una nova forma on les dones poden arribar a ser patriarques. Tanmateix el moviment per la llibertat femenina ens marca el camí a seguir perquè remena el més intim, la persona, la individualitat i al mateix temps és solidari, te consciència de la realitat i que sols amb la col·laboració i la unió és pot llançar un crit romàntic que ha de capgirar el món.

1 Encara que hi ha identitats culturals no vinculades a un territori, l’exemple es l’ètnia gitana, és innegable que hi ha una tendència al sedentarisme i aquest és la base de la territorialitat.

2 He triat un exemple molt banal però els estudis de sociologia de Bourdier no es poden deixar de banda en cap camp. Aquí un interessant article sobre l’art: http://www.bonart.cat/actual/capital-cultural-i-mercat-dels-bens-simbolics/

3 Lenin, El poder soviètic i la situació de la Dona. (http://www.litci.org/artigos/48-rusia/445-artigo445)

Matrimonis homosexuals

Mica en mica, lluita darrera lluita, les classes marginades i les explotades han obtingut beneficis que fins el moment eren reservats a les classes explotadores. Hi ha una perversa tendència a copiar les formes de les classes socials pudents, el que dificulta una veritable revolució del sistema.

Sé que un exemple no és un bon argument, moltes vegades es pren d’exemple l’excepció, però donat un fet d’actualitat com el que ja es considera constitucional el matrimoni entre homosexuals, després de resoldre-ho aixi el Tribunal Constitucional, fallan contra el recurs presentat pel PP a la Llei que va aprovar el PSOE quan governava.

Matrimoni homosexual.

El terme ‘matrimoni’ deriva del llatí, mater, mare i munius, obligació; és a dir, matrimoni és l’ofici de la mare. Potser el terme, vist així, no sigui políticament correcte, especialment si el contrastem amb patrimoni, ofici del pare. Tanmateix aquest és el significat que heretem del patriarcat.

En aquest sentit hauria de donar la raó a aquella colla de conservadors tradicionalistes que s’oposen al matrimoni de gays i lesbianes, al·legant que la paraula fa referència a la constitució d’un nucli familiar que te com objectiu la reproducció, la criança i l’ensinistrament dels fills i les filles. Una visió metafísica que limiten al patriarcat cristià on els fills són biològics i el matrimoni sanciona la paternitat.

Seria una inexactitud romàntica canviar l’etimologia de matrimoni i en lloc de fer-la derivar de mater-munius fer-la derivar de mater-munus, regal de la mare, però no solucionaria el problema que representa la relació entre la mare, dona, i la seva descendència biològica.

Vist des d’un punt de vista dialèctic hem d’acceptar que els termes evolucionen i es transmuten en el temps; avui en dia els rols del pare i de la mare, passat el temps de lactància (en cas que no s’usi el pelargon), s’alternen entre la dona i l’home (al menys sobre el paper) i qualsevol parella homosexual pot adoptar un nadó i criar-lo perfectament. Per tant: que els homosexuals constitueixin un nucli familiar, amb tots els drets que l’Estat atorga, és un acte de justícia i, independentment de la seva etimologia, el temps a transformat el terme en un senzill: constitució d’un nucli familiar.

És ben curiós com la dreta s’aferra als significats que reforcen l’existència del patriarcat mentre no dubten en dir austeritat a la precarietat, comunisme al estalinisme, anarquia al caos, ajustos a les retallades i flexibilitzar el mercat laboral en lloc de abaratir l’acomiadament. (Entre altres, la llista seria immensa.)

Acceptat que cal entendre el matrimoni com el nucli familiar bàsic i, observant diferents cultures, percebem que és possible qualsevol forma de relacions matrimonials; matrimonis monògams, polígams i poliàndrics, també els matrimonis de grup constituïts per diversos homes i diverses dones i, ara, matrimonis homosexuals. De tots aquests els únics admesos per la Llei són el que emparellen dues persones.

Aquesta legalitat dona un sentit metafísic que posa l’etiqueta d’homosexual S’és homosexual! Però això és un disbarat que procuraré explicar-lo.

Per començar cal tenir clar que sols hi ha dos sexes biològics fàcilment identificables mirant l’entrecuix. Encara que els dos gaudeixen dels mateixos drets i deures hi ha diferències, tan naturals com culturals que afecten a la quotidianitat de les persones. És cert que des de la primera infància hi ha nens que tenen tendències molt efeminades que es troben millor jugant amb les nenes, i nenes molt virils que es troben millor jugant amb els nens. Tanmateix aquestes característiques naturals no marquen que els nens efeminats i les nenes virils tinguin d’adults relacions homosexuals.

L’homosexualitat no està en la persona, està en la relació. Un, qualsevol, home o dona, en el transcurs de la seva vida pot tenir molts tipus de relacions diferents, tant homosexuals com heterosexuals.

Coneixia una noia que es va separar del marit perquè va enamorar-se d’un altre dona, ella estava preocupada, deia: –«ara resulta que soc lesbiana!»–. Però la seva nova parella no es sentia a gust essent dona, va resultar ser una transsexual que va operar-se per convertir-se en un home, això va generar un nou conflicte a la meva amiga: –«pues resulta que no soc lesbiana, m’havia enamorat d’un home amb cos de dona.»–.

Mai podem afirmar que no ens enamorarem d’una persona del mateix sexe i que passat el temps puguem enamorar-nos d’una de sexe diferent. Per tant el reconèixer matrimonis homosexuals és etiquetar a les persones que en aquell moment de la seva vida (potser un moment que s’allargui tota la vida) volen crear un nucli familiar amb una persona del seu mateix sexe.

La victòria aconseguida pels col·lectius de gays i lesbianes serà complerta quan es deixi d’etiquetar matrimonis heterosexuals i homosexuals, els dos són matrimonis entre persones i com a tal s’han d’entendre. Però tampoc s’ha d’entendre el matrimoni com una relació de parella, pot estendre's a qualsevol grup de persones que lliurement decideixin compartir els bens i la tutela d’infants. Ni cal que l’Estat sancioni les relacions dels adults, sols cal que aporti ajudes per la criança i l’educació dels menuts.

Encara hi ha molt camí a fer en aquest assumpte però per ara cal felicitar-nos pel petit pas que s’ha donat endavant.

Cultura Natura i Societat patriarcal

La Identitat Cultural queda reduïda a la llengua i la festa, que són les úniques particularitats diferenciables entre les diverses cultures del món occidental, tanmateix va acompanyada d’un sentiment molt fort de pertinença que, en moltes ocasions, fa que les emocions enterboleixin la raó. La tendència lògica i raonable per construir l’Estat Europeu, és fer-ho a partir d’aquestes identitats culturals que lliurement han de decidir de quina manera es relacionaran amb les altres.¹

No hi ha que confondre Identitat Cultural amb Cultura. Aquest és un concepte més extens del que parlaré en aquest post.

Cultura, Natura i Societat patriarcal.

Àrtemis és la deessa de la natura, Atena de la saviesa i l’artesania. A Àrtemis l’imaginem caçant amb arc i fletxes al mig del bosc, mentre a Atena l’imaginem guarnida amb el casc i la cuirassa. Àrtemis es venera per invocar bona cacera i se li consagren les verges i els casts, entenent la virginitat com l’essència de la natura. Atena, en canvi, es protectora de les arts, dels invents, de la ceràmica i el teixit; va crear l’arada i l’olivera, va domesticar els cavalls. va ensenyar als humans a collar els bous i l’estratègia militar. Àrtemis és la natura, Atena la cultura.

Els grecs anomenaven Nomos al conjunt de convencions morals, la llei d’Atena, el triomf de la cultura. Contraposada a nomos està Physis, la llei de la natura, el regne de Àrtemis.

L’existència d’aquests dos mons, el natural i l’artificial ja va ser causa de polèmica entre els sofistes grecs que s’obligaven a definir-se a favor d’un o del altre. Els cínics van proclamar una clara oposició a tot el que no es podés reduir a una simplicitat natural i s’allunyés de la natura, així van considerar la cultura el símbol de la corrupció i la decadència. Pels estoics, viure segons la natura era viure segons una raó Universal.

La lluita contra la cultura és una lluita contra un món artificial que sobrepassa les limitacions humanes, que en lloc de salvar-les, les ofega. Una sensació que avui en dia tenen molts davant les noves tecnologies.

Hi ha una cultura subjectiva, de l’esperit, està relacionada amb l’educació, la formació o l’ensinistrament, que és la base en la que es forma el ser humà com a tal. Una persona amb cultura es aquella que s’ha cultivat adquirint determinats modals i coneixements morals. El procés de l’activitat humana s’objectiva en bens i símbols, així que també hi ha una cultura objectiva, social i material que va des de els cultius agrícoles fins tot el patrimoni artístic. Però la cultura no és tan sols el conjunt d’allò creat o transformat, es també l’acte de la creació, d’aquesta transformació. La vida humana es continua transformació dels bens culturals que trobem al néixer. Es la memòria històrica sobre la que construïm el futur, de manera que les cultures no són independents de la seva història, evolucionen integrant els bens culturals heretats amb les noves maneres de fer i les noves costums. Les forces internes que empenyen l’evolució de les cultures està en les idees que en transformen una d’anterior per una de nova i que poden derivar en transformacions socials, econòmiques i polítiques.

Encara que a ningú sobta el distingir entre primitiu i civilitzat, el relativisme cultural veu despectiva aquesta diferenciació. Atribueix un grau d’importància a la civilització desmesurat i cada cop que al referir-se a la civilització l’escriu entre cometes donant a entendre que civilització és un altra cosa, un be metafísic que està per sobre la realitat.

Avui hi ha una corrent in crescendo que afirma que els animals mostren tendències culturals, des de les diferents espècies de formigues fins als homínids, amb un procés de civilització on physis supera nomos. Però aquest no pot considerar-se com el procés evolutiu de les cultures, les eines que poden construir davant una necessitat immediata, son fetes ad hoc, ni es conserven ni s’acumulen per permetre futures transformacions. Aquesta visió de la cultura ens eleva, als humans, per sobre la condició d’animals, encara que tinguem que aprendre moltes coses d’ells, aquesta ‘elevació’ més que un do es una maledicció.

El món natural i el cultural no són independents: la Cultura va començar essent una defensa dels humans contra les agressions de la Natura. En cada lloc i en cada temps aquestes reaccions culturals van identificar a grups socials diferenciant-los uns dels altres i la Cultura no va limitar-se a protegir-se de la natura sinó de les cultures veïnes, ja sigui per imposar la pròpia o per evitar la imposició de les altres.²

Però la Identitat Cultural no acaba en sentir-se membre d’un grup social identificat amb una cultura, cal entendre quines son les relacions socials dins el grup i quin lloc ocupem en elles.

La relació fonamental que ens instruirà per adaptar-nos al entorn cultural es el nucli familiar, especialment la mare. Avui els més carques i conservadores temen la desaparició de la família a conseqüència de les noves formes de relacions humanes sorgides arran de la revolució industrial, es manifesten defensant un model familiar constituït sobre els cànons del patriarcat cristià, però que de cap manera te l’exclusivitat arreu del món ni ha estat sempre així en el transcurs de la història.

Per entendre l’evolució de la família cal traslladar-nos al món d’Àrtemis. La sistemàtica filogenètica ens situa a tots a la mateixa família, els homínids (Hominidae) i tots ens assemblem els simis antropomorfs i els humans simimorfs, molt a pesar que ens sentim inclinats al theomorfisme; com deia Nietzsche: –«L’home, en el seu orgull, va crear Deu a la seva imatge i semblança»

Aquest parentesc filogenètic fa pensar que si hi ha una part de la conducta determinada genèticament, aquesta no serà molt diferent entre les diverses especies d’homínids. Efectivament els estudis recents en el camp de l’etologia, certifiquen grans similituds entre els simis i els humans. Ells són animals socials, necessiten el grup per sobreviure, són jeràrquics i territorials; nosaltres també, sols que ell evolucionen en l’espai natural i els humans en el cultural.

Entre els grans simis la jerarquia està determinada per la presència del mascle alfa i tota l’escala de domini i submissió. Aquesta jerarquia dona prioritat en certs privilegis; aparellar-se, menjar o triar el lloc de repòs; però també comporta obligacions, defensar al grup i guiar-lo. Es una jerarquia que constantment és qüestionada provocant lluites, freqüentment de caràcter ritual, que quasi mai produeixen danys irreparables. No succeïx el mateix quan dos grups competeixen pel territori, ja sigui per la recerca d’aliment o pel creixement demogràfic, en aquest cas les baralles acostumen a ser cruentes i poden arribar a causar la mort d’alguns individus. No és d’estranyar que l’evolució cultural vagi molt lligada a la superioritat militar.

La teoria més estesa de la conducta dels homínids, anteriors al Homo sapiens, basada en les troballes de restes fòssils i arqueològiques, és la de l’home caçador i recol·lector. Aquesta teoria és en realitat una hipòtesi, formulada originalment per Charles Darwin, fonamentada en el paper essencial de l'alimentació. Tanmateix no n'hi ha prou en saber quin tipus de dieta tenien els primers homínids. Cal saber quins membres del grup obtenien aquest menjar, com el localitzaven, quines habilitats usaven i sobre la base de quines regles socials compartien el menjar. En definitiva, cal saber de quin tipus d’organització social es dotaven.

L'estudi de l'organització social es centra en aquelles institucions que determinen la posició jeràrquica que ocupen tant homes com dones en la societat i alhora els permet canalitzar les seves relacions personals.

En les societats on la propietat era comunal, la jerarquia venia determinada per les qualitats del líder, la competència per assolir quotes de poder es resumia en una confrontació per demostrar millors habilitats i força, així i tot era difícil arrabassar-li el lloc al líder sense l’acceptació del grup.

Dins el grup, la competència entre els individus per assolir quotes de poder fa que les relacions de parentiu tinguin gran importància, especialment els vincles entre la mare i els fills, les mares determinen en gran mesura el lloc jeràrquic que ocuparan els fills. Aquestes relacions són fonamentals en totes les cultures, constitueixen la manera com s'organitzen les relacions bàsiques. La seva importància varia d'unes societats a altres, però en totes hi són presents.

L'origen del parentiu està en la família entesa com un fet sociològic, una institució que serveixen per procurar una base estable per la cura i l’educació dels fills. La unitat mínima i necessària per establir una família és el conjunt de la mare i els fills i els vincles que s’estableixen entre ells. El matrimoni, també entès com un fet sociològic, aporta a la família el sancionar la paternitat. No hi ha que confondre el matrimoni i l’aparellament. La finalitat primordial de l'aparellament ,és la satisfacció sexual. Sol ser un fet esporàdic i mai imposa obligació o responsabilitat de tipus familiar als participants. Els aparellaments es produeixen en totes les societats de manera més o menys oberta. En el matrimoni la funció biològica només té un petit paper en comparació amb les obligacions i relacions socials que comporta, però, en definitiva, la funció més important del matrimoni, en la majoria de les societats, és la que proporciona un determinat estatus social als fills, fins i tot no es indispensable la paternitat biològica.

L’aparició del concepte de paternitat està relacionat amb l’aparició de la propietat³. Els homes, posseïdors de la força, acumulen bens i els defensen, l’home passava a ser el cap de la família, seguia desenvolupant els rols de productor mentre que la dona seguia dedicant-se al manteniment de la llar, la cura dels infants i la del vells; però mentre en les societats primitives l’objectiu era comunal, amb la propietat tot és particular i la riquesa que acumula una determinada família constitueix el seu patrimoni que defensa amb exercits i amplia explotant als esclaus.

Encara que no es pot determinar amb certesa, seria l’època hel·lenística adequada per fixar el moment en que s’imposa la cultura del patriarcat, en el proces de civilització . El patriarcat ha anat evolucionant del aristotèlic, al patriarcat paulí, al tomista i al sorgit darrera la revolució industrial⁴ o a l’actual. Els esclaus va deixar de ser-ho per passar a ser serf en l’edat mitjana i classe obrera en l’era industrial. L’amo va seguir sent l’amo de les propietats però a mesura que el poder passa de les classes aristocràtiques a la burgesia, l’amo perd poder sobre els esclaus i sobre la dona. Tanmateix l’esperit del patriarcat és la base de la societat en que ens trobem.

Avui hi ha dones ocupen espais de poder tradicionalment reservat als homes, però els rols masculí i femení segueixen vigents; els femenins menyspreats i els masculins valorats. Als esclaus els estava vetat el poder formar una família,inclòs a l’edat mitjana els serfs havien de demanar permís al senyor per contraure matrimoni. Les dones esclaves no eren part de la família sinó de la propietat. Tanmateix també hi havia discriminació de gènere entre els esclaus, com diu Cándida Martínez López⁵, mentre els homes alternaven força i descans, la dona està constantment atrafegada però sense una feina concreta. Les feines productives eren, i segueixen sent, masculines mentre que les de manteniment i cura, femenines. Una de les finalitats de moltes dones esclaves era la de parir fills i filles per engrandir la propietat del patriarcat, el proliferar, fer créixer la prole, paraula de la que es deriva proletari: nascut per ser esclau.

Així que el moment actual és fruit d’una evolució cultural que ha variat les formes però no el fons. És fonamental entendre be això: la dialèctica ens porta a observar que tot muta i varia en el temps però en cada canvi s’arrossega l’ànima de l’estat anterior i el fet revolucionari és el del qui cerca canviar l’ànima, mentre que el reformista sols aspira a mantenir l’esperit de la societat, alguns amb pretensions de millorar la qualitat de vida.

1 És el que explico en el post anterior. Una mica extens però és pot llegir a salts, llargs o curts, cap endavant o cap enrere, depenent de l’interès que hagi despertat un aforisme en concret.

2 En el post anterior explico com la civilització és el proces d’evolució de les cultures i la identitat cultural que sorgeix d’aquest procés.

3 Juntament amb l'adquisició del coneixement que l’home juga un paper important en la gestació de la dona Aristòtil deia: –«L’home aporta la llavor, l’ànima, la dona és sols el receptacle on germina.»–

4 Pateman l’anomena «patriarcat fraternal»

5 Carla Rubiera Cancelas –«Las Esclavas En La Regulación Jurídica. Algunas Notas Desde El Digesto»– Artículo enmarcado en el proyecto de I+D: –«Claves diacrónicas de la divergencia social entre las construcciones simbólicas y las construcciones jurídicas de la maternidad»–. Ref. HAR 2009-100035-HIST

Nacionalisme i...

Llegint «Más árboles que ramas.» de Jorge Wagensberg, se’m va ocórrer que seria divertit escriure en aforismes. Ja ho havia fet Nietzsche amb els «dards», Ramón Gómez de la Serna amb les «gregueries» i Boudelaire amb els «coets».

Sense voler comparar-me amb aquestes quatre eminències que formen part del meu panteó de savis, m’he atrevit a publicar els meus. Ignoro si he aconseguit el meu propòsit aforístic però em conformo amb trobar algú a qui li interessi i que m’envii crítiques, suggeriments i correccions que rebré encantat.

Els paràgrafs poden llegir-se saltejats sense guardar cap ordre, cada un pretén contenir una veritat en si mateix.

Nacionalisme i ...

Una de les principals característiques del feixisme és la radicalització del patriotisme. 

L’ Estat es posa per sobre l’individuo que l’ha de servir avantposant-la als interessos individuals encara que representi renunciar als drets més fonamentals.

Podem assegurar que ser feixista implica ser nacionalista. En canvi al inrevés no es cert, ser nacionalista no implica ser feixista.

Molts nacionalismes són conseqüència de la creença que és important preservar una determinada Identitat Cultural i aquesta es sent amenaçada per una altra.

El procés de civilització és l’evolució de les diverses cultures cap un hipotètic punt en l’infinit, on totes convergiran en una sola Cultura Universal.

En el transcurs de la història unes cultures han fagocitat a unes altres, arribant a fer desaparèixer cultures senceres, deixant-ne sols vestigis en les vitrines dels museus.

Les cultures es resisteixen a desaparèixer i la lluita per la supervivència fa que la cultura resultant, generalment, sigui un mestissatge de les diverses cultures.

El nacionalisme feixista creu que la seva Nació està dotada d’unes característiques que la fan particular i superior a les altres.

El nacionalisme feixista es creu en el dret d’imposar la seva cultura superior i fer desaparèixer les altres.

El nacionalisme no feixista és una defensa contra el nacionalisme feixista.

Espanya deriva del terme Hispània, emprat pels romans per referir-se al que, fenicis i grecs, anomenaven Ibèria: La península que hi ha al sud dels Pirineus.

Referir-se a Espanya com una nació és una sinècdoque ja que en la península hi ha Portugal que no pertany a Espanya.

No es pot parlar de rei d’Espanya fins el Decret de Nova Planta on, de forma implícita, totes les corones hispàniques, excepte Portugal, queden assimilades a la corona castellana.

L’ordinal dels reis que s’estudia en l’assignatura d’història de les escoles espanyoles correspon al ordinal de la corona castellana. Felip d’Anjou era quart per Aragó i cinquè per Castella, ha passat a la història com cinquè.

Un petit detall és un símbol que mostra la punta del iceberg.

El nacionalisme feixista proclama l’Estat-Nació.

El nacionalisme no feixista separa els conceptes d’Estat i de Nació.

L’Estat és l’administració dels bens comuns de les persones que el composen i qui regula les relacions entre aquestes. Els límits d’un Estat estan clarament definits.

La Nació te components històrics, culturals i emotius. La Nació no està clarament delimitada.

La raó ideal ens porta a creure en la necessitat d’un Estat Mundial. La raó pràctica ens fa conformar-nos a necessitar un Estat Europeu.

És impensable un Estat Europeu centralitzat, la seva vertebració ha de ser de tipus federal o confederal.

Les confederacions neixen de la necessitat de cooperació entre diverses nacions. Les federacions vinculen a cada una de les parts als acords de cooperació de la confederació.

Un grup de nacions pot federar-se sense passar per l’Estat confederal. Això és el mateix que dir que per arribar a un Estat federal cal passar-ne per un de confederal i que la durada d’una confederació pot ser zero.

Les Nacions es federen delegant poders a un nou poder central consensuat per totes les parts. Al inrevés no és cert: un Estat centralitzat no es converteix en una federació per cedir poders a les diverses parts.

Un Estat Europeu democràtic ha de permetre que cada identitat cultural decideixi de quina manera és relacionarà i col·laborarà amb la resta.

El nacionalisme feixista jerarquitza les cultures fent que unes subjuguin a unes altres.

Les cultures no estan vinculades a un territori, per exemple la gitana, però cada territori te una cultura que li és pròpia.

Cultures diferents comparteixen característiques comunes.

Hi ha cultures diferents que comparteixen la mateixa llengua, però no hi ha llengües diferents que comparteixin la mateixa cultura.

Les cultures es transmeten per tradició.

El folklore és l’expressió de la cultura d’un poble.

El folklore parla de l’antiga manera de fer l’artesania, els balls i la música, i ens explica antics contes, llegendes, proverbis i supersticions.

El folklore mostra tradicions antigues.

Les cultures evolucionen incorporant elements d’altres cultures i creant-ne de nous.

La majoria de nacionalistes catalans no saben ballar sardanes.

Si una dansa pot considerar-se patrimoni de la cultura hispànica es la jota, ja que es balla a tota la península, inclosa Portugal.

La majoria de nacionalistes espanyols no saben ballar la jota.

Ser nacionalista no implica ser folklorista.

Es difícil entendre una festa sense un bon àpat.

Cada cultura te la seva particular gastronomia.

Es difícil trobar un català que mengi un entrepà sense sucar el pa amb tomàquet.

Es difícil trobar fora de Catalunya qui mengi el pa amb tomàquet.

La cultura va evolucionant però sempre queda un element identitari conformat per la llengua i la festa.

La festa és un fenomen social expressat en ritus i cerimònies amb un alt nivell de complicitat entre els participants i on es transmeten símbols i significats que identifiquen una determinada cultura.

La gastronomia és la protagonista de totes les festes.

El nacionalisme feixista menysprea les llengües diferents a la seva. Els francesos anomenaven despectivament patois (patuès) als qui parlaven occità o català. A Espanya, fora de Catalunya, als catalans els anomenen polacos.

El menyspreu és fruit de la ignorància.

El nacionalisme no feixista es secessionista. El nacionalisme feixista és integrista.

Defensar la llengua i la festa no és motiu suficient per promoure la secessió.

El sentiment secessionista va acompanyat d’un motiu econòmic.

L’Economia d’un Estat és un factor difícil de valorar, prova d’això és que ni els economistes acaben de posar-se d’acord.

Per analitzar en profunditat l’economia, d’un territori, en un moment donat, calen multitud de dades, moltes d’elles desconegudes.

Empresaris i financers amaguen dades per lliurar-se de pagar impostos.

Els assalariats no poden amagar les dades de la seva nòmina.

El pes percentual dels impostos cau sobre els assalariats.

Els impostos representen la forma de redistribuir la riquesa.

Els nacionalistes secessionistes creuen que la redistribució els perjudica.

Els nacionalismes integristes creuen que la redistribució els perjudica.

La redistribució de la riquesa és un constant punt de confrontació i conflicte.

Les injustícies distributives no són sols territorials, també són socials

Molts secessionistes creuen que amb la independència corregiran les injustícies socials.

Molts integristes creuen que amb la secessió augmentaran les injustícies socials.

Molts secessionistes no creuen en la redistribució social.

Molts integristes no creuen en la redistribució social.

No tots els no-secessionistes són integristes.

No tots els no-integristes son nacionalistes.

El sentiment de discriminació econòmica no és motiu suficient per promoure la secessió.

El nacionalisme secessionista corre el perill que, un cop aconseguit el seu objectiu, es converteixi en nacionalisme integrista.

No tots els que comparteixen un territori es senten identificats en la cultura particular d’aquell territori.

Tots els que viuen en un territori han d’acceptar la cultura particular d’aquell territori com una cultura vehicular.

Tos els que viuen en un territori i es senten identificats amb la seva cultura particular, han de respectar les manifestacions culturals diverses que poden haver-hi en aquell territori.

Alguns nacionalistes integristes amenacen aplacar la secessió amb l’us de la força militar.

Alguns nacionalistes secessionistes amenacen amb la sedició.

El nacionalisme integrista s’empara amb la Llei.

El nacionalisme secessionista s’empara amb la Justícia.

Ningú pot afirmar que la Llei sigui justa.

La justícia té molts components subjectius.

Una de les principals característiques del feixisme és el totalitarisme.

El totalitarisme és un règim polític on l’Estat concentra tot el poder en mans d'un grup de persones, ignorant i reprimint qualsevol alternativa al poder.

No tots els totalitarismes son feixistes, per exemple: el socialisme real és totalitari però no és feixista.

A Europa, avui, tots els sistemes polítics estan basats en democràcies parlamentàries.

En una democràcia parlamentària l’únic legitimat per canviar la Llei és el Parlament.

Els Parlamentaris són les persones en qui delega la societat, triats a través de Sufragi Universal.

El grau de totalitarisme es pot mesurar: a més dificultat per accedir al parlament, més totalitarisme.

El grau de totalitarisme es pot mesurar: a més dificultat per canviar les lleis, més totalitarisme.

El grau de totalitarisme es pot mesurar: a més dificultat per revocar a algun parlamentari en concret, durant el període entre eleccions, més totalitarisme.

Quan es reclama més democràcia es reclama baixar el grau de totalitarisme.

La Constitució és la Llei de major rang que regeix l’Estat.

La Constitució ha de ser un eina al servei de les relacions entre les persones d’un Estat.

Les Constitucions s’han d’adaptar periòdicament a les necessitats de la societat.

A Europa, avui, tots els sistemes polítics estan basats en democràcies presidencialistes o en monarquies.

Les monarquies són hereditàries i no les tria el poble.

El President d’una República Parlamentaria actua com un monarca durant el temps que dura al càrrec.

El grau de totalitarisme es pot mesurar: a més temps en el càrrec, més totalitarisme.

Qualsevol mesura necessita un estàndard amb que comparar-la.

La Constitució espanyola ha canviat una vegada en trenta-tres anys, la portuguesa set en trenta-cinc, la francesa vint-i-cinc en cinquanta-tres, la italiana tretze en seixanta-quatre i l’alemanya seixanta en seixanta-dos anys¹.

La Constitució espanyola està datada el 1978.

L’evolució tecnològica dels darrers trenta anys ha provocat un canvi en els models productius.

Els models productius influeixen en la manera en que es relacionen les persones.

La Constitució espanyola és de les menys actualitzades de les constitucions europees.

Els integristes volen Constitucions rígides i duradores.

No tots el no integristes volen Constitucions flexibles, fàcilment revisables.

Una Constitució rígida és un caldo de cultiu per la sedició.

Encara que un no es senti ni secessionista ni integrista, l’envaeix una alegria quan escolta parlar la seva llengua mentre viatge per l’estranger.

Es pot viure en un territori aliè a la pròpia identitat cultural.

En circumstàncies de igualtat les segones generacions hibridaran la cultura heretada dels pares amb la cultura de l’entorn.

En circumstàncies de desigualtat es crearan guetos on es viurà una cultura aliena a la pròpia del territori.

Els guetos condueixen a la segregació.

Molts integristes i molts secessionistes veuen en el gueto un perill per la pròpia cultura i opten per eliminar-los fent us de la força.

Alguns secessionistes i alguns dels qui no s’identifiquen amb cap nacionalisme, veuen en el gueto un perill per la pròpia cultura i opten per eliminar-los millorant la seva condició social.

Alguns secessionistes, alguns integristes i alguns dels qui no s’identifiquen amb cap nacionalisme cerquen solucions on les persones tenen han de renunciar a la pròpia cultura per adaptar-se a la cultura pròpia del territori.

Les millores socials sempre han estat conseqüència de la lluita de classes.

La lluita de classes es la lluita social dels explotats contra els explotadors.

És explotat qui rep menys del que aporta.

És explotador qui rep més del que aporta.

Les lluites territorials sempre enfronten les classes dominants per interessos econòmics.

Les classes explotades es troben enfrontades per servir a la classe que els explota en el seu territori.

Les classes explotadores utilitzen l’argument cultural i prometen millores econòmiques per aconseguir l’ajuda de les classes explotades.

Molts explotats es deixen arrossegar per l’emoció de defensar la seva identitat cultural.

Molts explotats són nacionalistes integristes.

Molts explotats són nacionalistes secessionistes.

Molts explotats no són conscients de ser explotats.

Molts explotadors no són conscients de ser explotadors.

La consciència és el sentiment de tenir coneixement d’un mateix i del seu entorn.

La consciència és pot manipula pels mitjans de comunicació.

El màrqueting capitalista ens crea necessitats fictícies.

El màrqueting polític ens fa creure el que no som.

Saber qui s’és, és un coneixement individual de cada persona front el seu entorn.

El ser col·lectiu denota pertinença a un entorn.

El ser individual és subjectiu.

El ser col·lectiu pot objectivar-se.

S’és d’un territori, s’és d’una classe social, s’és d’un equip de futbol...

El capitalisme divideixen les classes socials atenent al poder adquisitiu.

El socialisme divideix les classes socials atenent a la manera com s’aconsegueix el poder adquisitiu.

El màrqueting capitalista vol fer-nos creure que tots som classe mitja.

El màrqueting polític va dirigit als qui es creuen de la classe mitja.

La classe mitja no es sent explotada.

El sentir-se d’un territori et fa ser nacionalista.

Molts viatjant per l’estranger volen ser reconeguts com catalans.

Molts viatjant per l’estranger volen ser reconeguts com espanyols.

Quan Diògenes, al preguntar-li d’on era, responia: –«soc cosmopolita»– donava importància al ser del món hel·lènic civilitzat, no pas dels bàrbars.

El món civilitzat modern es simbolitza per un home blanc, judeocristià, preferiblement de parla anglesa i amb corbata.

La raó ideal ens porta a creure que ser cosmopolita és ser un ciutadà del món civilitzat. La raó pràctica ens fa conformar en ser un ciutadà d’Europa.

Plató agraïa als deus el haver nascut grec i no bàrbar, home i no dona, lliure i no esclau.

Maria Mercè Marçal agraïa a la fortuna el ser dona, de classe humil i d’un país oprimit.

Maria Mercè Marçal afirmava que aquesta triple condició era la que la feia «...ser tres voltes rebel.»

La rebel·lió és enfrontar-se a l’ordre establert.

La revolució és transformar la relació de les persones amb el seu entorn.

La rebel·lió millora la condició dels explotats.

La revolució elimina l’explotació.

La rebel·lia és la llavor de la revolució.

No totes les rebel·lions son revolucionaries, però tota revolució està lligada a una rebel·lió.

El moviment secessionista es rebel.

Una rebel·lió en defensa d’un territori i la seva cultura, pot transformar-se en una rebel·lió generalitzada contra l’explotació.

El secessionisme pot esdevenir revolucionari.

En cada revolució hi ha una contrarevolució.

La contrarevolució pretén tornar a un estat anterior a la revolució.

La por a la contrarevolució apaivaga les ganes de rebel·lió.

La història avança linealment sobre l’espai temps en una sola direcció de les moltes possibles.

La contrarevolució sols pot aspirar a frenar l’avanç de la revolució i que la història canvií de direcció.

Alguns canvis aconseguits en les revolucions es consoliden.

L’èxit d’una revolució es pot mesurar en el nombre d’aspectes que es conserven darrera la contrarevolució.

No hi ha graus d’èxit negatius, encar que hi pot haver èxit zero.

El fracàs d’una revolució es quan el grau d’èxit no assoleix una quota determinada per assolir les aspiracions revolucionàries.

Si s’aspira a fites molt concretes la revolució es queda en rebel·lia.

Si s’aspira a la utopia el fracàs està assegurat. No es pot tenir un grau d’èxit infinit.

No aspirar a la utopia delimita l’èxit a fites molt concretes.

Aconseguir fites concretes pot esdevenir el camí a la utopia.

La utopia és un crit romàntic. Les fites concretes són realistes.

El romanticisme exalta l'individu, la persona. Idealitza la llibertat creadora. Admira l’heroi homèric dotat de valor, rauxa i seny.

El romanticisme es individualista i solidari. El realisme, mediocre i envejós.

El romàntic nega la societat per construir-ne una de nova.

El realista necessita la societat per sobresortir en els cinc minuts de glòria.

El realisme es oportunista. Aconsegueix petites fites acompanyades de insatisfacció.

El romanticisme promet la Lluna, es una explosió efervescent. Es el tot o el no res.

El romanticisme es la llavor de la revolució, el realisme procura estructurar-la.

Victor Serge exclamava: –«De derrota en derrota fins la victòria final!»–

De fracàs en fracàs, camí de la utopia, s’aconsegueixen fites que gaudiran les futures generacions.

El secessionisme pot esdevenir un crit romàntic.

L’Integrisme és contrarevolucionari.

Ningú pot assegurar que hi sorgirà de la revolta, però no fer-la significa no evolucionar cap a la utopia.

La por és l’arma m´ès poderosa de la que disposen els explotadors.

Acabo amb una estrofa de la cançó «Sólo por miedo» de Juán Pablo Silvestre:

–«Una vida más tarde comprenderemos que la vida perdimos... sólo por miedo»–

FI

1 http://porlademocraciadirecta.org/preguntas-frecuentes-sobre-las-cuestiones-legales/#seis2