El Patriarcat

Resumeixo el que fins ara he pretés dir: Som, per naturalesa, jeràrquics i territorials, característiques que amb el sedentarisme van anar augment els privilegis del líder, fent que els excedents i el territori passes a ser propietat exclusiva dels més forts i, juntament, amb la creença que la dona sols era el receptacle per parir els fills que concebia de l’home, va sorgir el patriarcat. –«Primer la propietat, després la dona i el bou de l’arada.»–Deia Aristòtil fent una clara descripció del que és el patriarcat. Terres i esclaus són la propietat, dona i fills la família i el bou de l’arada les eines de producció, –«l’únic que disposa el pobre per sobreviure»– afegia Aristòtil que es sorprenia pel fet que hi hagués qui predicava contra l’esclavitud.

El Patriarcat.

Hem nascut i ens hem criat formant-nos una identitat cultural, amb una llengua i una festa vinculada al territori i un estatus vinculat a la condició social. Però en la reflexió sobre aquesta realitat que ens envolta, a alguns no ens agrada i voldríem canviar-la.

Semble impossible evitar el patriarcat al que ens ha conduit l’evolució cultural. Sembla que sigui conseqüència de les inclinacions naturals dels humans a constituir societats jerarquitzades i lligades a un territori¹.

Encara que el patriarcat és l’organització que actualment més està estesa pel planeta, aquesta no és la única i per tant el patriarcat no és la única forma d’organització social possible i cal cercar-ne un altre.

El fonament del patriarcat està en la propietat, Proudhon escrivia al 1840: –«la propietat es un robatori»–. Però: la lluita contra la propietat és la lluita contra el patriarcat? I al inrevés? Tanmateix no es pot lluitar ‘contra’, no es pot recular en el temps ni aturar l’evolució però podem acceptar l’expressió entenent-la com la lluita per dirigir la societat cap a un futur millor.

En el segle XVII i durant el XVIII, en plena eufòria per les noves descobertes geogràfics, molts autors es van dedicar a descriure llocs idíl·lics, la Utopia de Thomas Moro és la més coneguda i la que dona nom a la societat perfecta, però també Francis Bacon havia escrit La Nova Atlàntida i Tommaso Campanella, La ciutat del Sol; o L’Illa de Tamoe del marquès de Sade i més recentment, L’Illa de Aldous Huxley, l’altre cara d’Un Món Feliç. Tots coincideixen en que el principal mal de la societat es la propietat. Una idea que ja es troba en la República de Plató escrita en el segle IV abans de l’era actual.

El problema està en com arribar a construir la Utopia. Leibnitz deia que si Déu, amb tota la seva perfecció va fer aquest món, i no un altre, és que aquest és el millor dels mons possibles. Aquesta idea del genial i original Leibnitz, no deixa de ser un reflex de l’època del racionalisme en la que ell va viure. És una idea metafísica que no te en compte l’evolució cultural per la que el món actual resulta dels mons anteriors. Aquesta suposada creació del millor món possible és, tan sols, la creació d’un món que ha d’encaminar-se cap el millor món possible i, lluny de teologies, aquesta transformació l’hem de realitzar els humans.

El món evoluciona a rel de les lluites constants, tant les territorials com les socials. Les lluites territorials responen a la necessitat d’expandir la seva cultura, per una de les parts, i per l’altra, la de protegir la pròpia. Són lluites derivades del creixement demogràfic o de l’expansió comercial i en elles si emboliquen tots els estaments socials, rics i pobres, encara que aquests últims sempre tenen les de perdre.

La lluita social, d’explotadors i explotats, és més complexa. El ser explotador és conseqüència de que hi ha explotats i hom es sent explotat quan s’adona que el benefici del seu esforç se l’enduu un altre sense la seva voluntat i sense possibilitat d’alliberar-se d’aquesta condició de forma no-violenta. Així s’inicien les rebel·lions dels pobres contra els rics, però aquestes rebel·lions persegueixen conquerir els privilegis dels poderosos, no en substituir aquests privilegis. Pierre Bourdieu ja va observar com els hàbits en l’alimentació variaven segons el sector de producció i que en cada sector aquests eren iguals pel burgès o el treballador, directiu o peó, l’única diferència era la qualitat (el preu) dels productes que consumien². Hi ha una tendència natural a emular al mascle dominant o a rebel·lar-se contra ell esperant ocupar el seu lloc. Així en la lluita contra els explotadors, patriarques, els explotats aspiren a ser ells els nous patriarques que imposaran un nou patriarcat més humà on les diferències entre uns i altres es vegin reduïdes.

Tot i que en la revolució francesa les dones van participar-hi molt activament, inicialment sols demanaven millores pels seus marits i fills però mia en mica van començar a defensar el seu paper en la societat el que va provocar una reacció masclista i les activistes que no van fugir van acabar a la guillotina, com el cas d’Olympe de Gouges que va escriure La Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadania. Encara haurien de passar cent anys perquè és reconegués el dret al sufragi de les dones. Tampoc la revolució russa va aconseguir la llibertat femenina, per molts esforços de Lenin i Trotsky per la igualtat legal d’homes i dones, aquesta no va tenir un reflex en la realitat. Escrivia Lenin:

–«Independentment de totes les lleis que emancipin la dona, aquesta segueix essent una esclava, perquè el treball domèstic oprimeix, ofega, degrada i la relega a la cuina i a la cura dels fills, i ella malgasta la seva força en treballs improductius que esgoten els seus nervis i la idiotitzen»³–

Els esclaus volien deixar de ser-ho per convertir-se en amos, en la revolució russa, un cop eliminada la burgesia, sols podien exercir el seu poder de patriarques sobre la dona i els fills.

Avui sembla que les dones han aconseguit finalment la volguda igualtat jurídica a tot l món civilitzat però la realitat no les lliure de seguir essent discriminades per ser dones i si alguna aconsegueix fer-se un lloc en el món dels homes és perquè ha acceptat els rols masculins, convertint-se en un ‘baró femení’ deslliurada de la ‘feina de les dones’.

Així el patriarcat adquireix una nova forma on les dones poden arribar a ser patriarques. Tanmateix el moviment per la llibertat femenina ens marca el camí a seguir perquè remena el més intim, la persona, la individualitat i al mateix temps és solidari, te consciència de la realitat i que sols amb la col·laboració i la unió és pot llançar un crit romàntic que ha de capgirar el món.

1 Encara que hi ha identitats culturals no vinculades a un territori, l’exemple es l’ètnia gitana, és innegable que hi ha una tendència al sedentarisme i aquest és la base de la territorialitat.

2 He triat un exemple molt banal però els estudis de sociologia de Bourdier no es poden deixar de banda en cap camp. Aquí un interessant article sobre l’art: http://www.bonart.cat/actual/capital-cultural-i-mercat-dels-bens-simbolics/

3 Lenin, El poder soviètic i la situació de la Dona. (http://www.litci.org/artigos/48-rusia/445-artigo445)