Eleccions catalanes 25N

Aquesta setmana faig un parèntesi amb les meves reflexions per parlar de les elccions al Parlament de Catalunya.

Eleccions catalanes 25N

Hi ha que tenir en compte les diferències qualitatives i significatives respecte a les eleccions del 2010.

La més cridanera és l’augment de la participació. És verifica que un augment en la participació dona millors resultats a les forces d’esquerra. També es verifica que en un ambient polèmic augmenta la participació... i la polèmica està servida per les retallades i pel dret a decidir.

També cal considerar que hi ha hagut 25 candidatures que van presentar-se el 2010 i que en aquests comicis no s’han presentat¹. Això representa 39.880 vots.

És evident que els partits que han perdut vots respecte a les eleccions del 2010 son CiU, PSC, PxC, SI i PRE-IR.

És un exercici temptador fer hipòtesis de com s’ha traslladat el vot d’unes eleccions a les altres; dir que el vot perdut per CiU l’ha guanyat ERC i el del PSC, IC-EUiA, però no són més que hipòtesis impossibles de demostrar per l’anonimat del vot.

L’augment del 126’44% d’ERC respecte als anteriors comicis demostra que hi ha una voluntat independentista que no es fia de CiU per dur a terme el projecte o no vol una Catalunya independent sota el règim de les tisores. ERC ha representat el vot útil de l’independentisme.

El desastre del PSC era una notícia cantada. Ara amb la saviesa política de fer de les desgràcies virtut, en Navarro diu que han tret millors resultats del que les enquestes predeien. Si no volen seguir caient, hauran de replantejar-se molt seriosament les polítiques que proposen i que evidencien que tenen el cor a l’esquerra però la cartera a la dreta. Tampoc els ha afavorit el entrar al joc del federalisme, marejant la perdiu en un tema que sols podien capitalitzar els partits nacionalistes. Un tema que ha tractat amb excel·lència IC-EUiA, «primer el Dret a Decidir, després decidirem.»

És preocupant l’augment del 159% de C’s, Imagino d’on han recollit els seus vots ja que el PP es manté amb una clientela estable que sols ha augmentat un 21’75% sense tenir en compte l’augment de la participació i que partits com FE de la Jons no es presentaven i PxC ha perdut quasi 15.000 vots. Afortunadament C’s i PP, les úniques forces contraries al Dret a Decidir, sols sumen 28 escons.

Caldrà tenir molt en compte l’entrada al parlament de la CUP, han posat a prova la seva influència social i han aprovat amb nota. En el projecte d’unió de les esquerres, representat per IC-EUiA, es tindrà que comptar i col·laborar amb ells, donant-los-hi un paper destacat i no sols de comparses.

No vull entrar a fer comentaris sobre les relacions internes de la coalició entre IC i EUiA i com poden vertebrar-se amb altres formacions, però els seus resultats han esta magnífics augmentat un 55’5% en el nombre de vots¹. Una pujada que segurament es deguda al descontent per les polítiques dels grans partits que han demostrat ser els fidels servidors dels interessos de la banca per sobre dels de la ciutadania.

UPyD i UCE han augmentat en més d’un 150% el nombre de vots. Aquí soc incapaç de trobar-hi una explicació. UCE potser és l’únic partit “comunista” contrari a la independència o al federalisme, encara que en el seu programa inclouen un referèndum per modificar la constitució i evitar les privatitzacions, no accepten el Dret a Decidir en altres aspectes. Particularment m’alegra que els 9.000 vots i escaig de UPyD no anessin a C’s, ja que no sé apreciar diferències entre aquests dos partits.

Pirates de Catalunya ha augmentat un 178% en nombre de vots. Una dada força interessant que demostra que cada cop hi ha més sensibilitat per la socialització i la llibertat de les noves tecnologies de la comunicació. Molts del meu entorn (jo m’hi incloc) senten simpatia per aquest partit encara que a l’hora de votar es decantin per aquelles opcions que no es limiten a unes reivindicacions molt concretes, sinó que pretenen tenir una visió global de la societat. El mateix passa amb el PACMA, amb un increment del 50% de vots. Seria qüestió de tenir en compte les seves reivindicacions en els programes dels partits d’esquerra.

Resumint: En aquestes eleccions el poble de Catalunya s’ha manifestat dient SÍ al Dret a Decidir i NO a les retallades. Això ho haurà de tenir molt en compte governi qui governi.

1 (RI.cat, EV-GVE. DES DE BAIX, CORI, PDLPEA, PCPC, ALTERNATIVA DE GOVERN, PfiV, PUM+J, P.O.S.I., FE de las JONS, PCAS, PH, PDR.CAT, M.S.R., GN, GLBTH/TSI, PxCat, CDS, BLOC.S.C., PAR, SAIN, ALS, P.J.P., DW)

1 L’increment de 128.033 vots respecte al 2010 és superior als 126.219 vots que la CUP ha obtingut en aquests comicis. Però pràcticament podem considerar igual l’increment d’un com els vots de l’altre.

El Patriarcat

Resumeixo el que fins ara he pretés dir: Som, per naturalesa, jeràrquics i territorials, característiques que amb el sedentarisme van anar augment els privilegis del líder, fent que els excedents i el territori passes a ser propietat exclusiva dels més forts i, juntament, amb la creença que la dona sols era el receptacle per parir els fills que concebia de l’home, va sorgir el patriarcat. –«Primer la propietat, després la dona i el bou de l’arada.»–Deia Aristòtil fent una clara descripció del que és el patriarcat. Terres i esclaus són la propietat, dona i fills la família i el bou de l’arada les eines de producció, –«l’únic que disposa el pobre per sobreviure»– afegia Aristòtil que es sorprenia pel fet que hi hagués qui predicava contra l’esclavitud.

El Patriarcat.

Hem nascut i ens hem criat formant-nos una identitat cultural, amb una llengua i una festa vinculada al territori i un estatus vinculat a la condició social. Però en la reflexió sobre aquesta realitat que ens envolta, a alguns no ens agrada i voldríem canviar-la.

Semble impossible evitar el patriarcat al que ens ha conduit l’evolució cultural. Sembla que sigui conseqüència de les inclinacions naturals dels humans a constituir societats jerarquitzades i lligades a un territori¹.

Encara que el patriarcat és l’organització que actualment més està estesa pel planeta, aquesta no és la única i per tant el patriarcat no és la única forma d’organització social possible i cal cercar-ne un altre.

El fonament del patriarcat està en la propietat, Proudhon escrivia al 1840: –«la propietat es un robatori»–. Però: la lluita contra la propietat és la lluita contra el patriarcat? I al inrevés? Tanmateix no es pot lluitar ‘contra’, no es pot recular en el temps ni aturar l’evolució però podem acceptar l’expressió entenent-la com la lluita per dirigir la societat cap a un futur millor.

En el segle XVII i durant el XVIII, en plena eufòria per les noves descobertes geogràfics, molts autors es van dedicar a descriure llocs idíl·lics, la Utopia de Thomas Moro és la més coneguda i la que dona nom a la societat perfecta, però també Francis Bacon havia escrit La Nova Atlàntida i Tommaso Campanella, La ciutat del Sol; o L’Illa de Tamoe del marquès de Sade i més recentment, L’Illa de Aldous Huxley, l’altre cara d’Un Món Feliç. Tots coincideixen en que el principal mal de la societat es la propietat. Una idea que ja es troba en la República de Plató escrita en el segle IV abans de l’era actual.

El problema està en com arribar a construir la Utopia. Leibnitz deia que si Déu, amb tota la seva perfecció va fer aquest món, i no un altre, és que aquest és el millor dels mons possibles. Aquesta idea del genial i original Leibnitz, no deixa de ser un reflex de l’època del racionalisme en la que ell va viure. És una idea metafísica que no te en compte l’evolució cultural per la que el món actual resulta dels mons anteriors. Aquesta suposada creació del millor món possible és, tan sols, la creació d’un món que ha d’encaminar-se cap el millor món possible i, lluny de teologies, aquesta transformació l’hem de realitzar els humans.

El món evoluciona a rel de les lluites constants, tant les territorials com les socials. Les lluites territorials responen a la necessitat d’expandir la seva cultura, per una de les parts, i per l’altra, la de protegir la pròpia. Són lluites derivades del creixement demogràfic o de l’expansió comercial i en elles si emboliquen tots els estaments socials, rics i pobres, encara que aquests últims sempre tenen les de perdre.

La lluita social, d’explotadors i explotats, és més complexa. El ser explotador és conseqüència de que hi ha explotats i hom es sent explotat quan s’adona que el benefici del seu esforç se l’enduu un altre sense la seva voluntat i sense possibilitat d’alliberar-se d’aquesta condició de forma no-violenta. Així s’inicien les rebel·lions dels pobres contra els rics, però aquestes rebel·lions persegueixen conquerir els privilegis dels poderosos, no en substituir aquests privilegis. Pierre Bourdieu ja va observar com els hàbits en l’alimentació variaven segons el sector de producció i que en cada sector aquests eren iguals pel burgès o el treballador, directiu o peó, l’única diferència era la qualitat (el preu) dels productes que consumien². Hi ha una tendència natural a emular al mascle dominant o a rebel·lar-se contra ell esperant ocupar el seu lloc. Així en la lluita contra els explotadors, patriarques, els explotats aspiren a ser ells els nous patriarques que imposaran un nou patriarcat més humà on les diferències entre uns i altres es vegin reduïdes.

Tot i que en la revolució francesa les dones van participar-hi molt activament, inicialment sols demanaven millores pels seus marits i fills però mia en mica van començar a defensar el seu paper en la societat el que va provocar una reacció masclista i les activistes que no van fugir van acabar a la guillotina, com el cas d’Olympe de Gouges que va escriure La Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadania. Encara haurien de passar cent anys perquè és reconegués el dret al sufragi de les dones. Tampoc la revolució russa va aconseguir la llibertat femenina, per molts esforços de Lenin i Trotsky per la igualtat legal d’homes i dones, aquesta no va tenir un reflex en la realitat. Escrivia Lenin:

–«Independentment de totes les lleis que emancipin la dona, aquesta segueix essent una esclava, perquè el treball domèstic oprimeix, ofega, degrada i la relega a la cuina i a la cura dels fills, i ella malgasta la seva força en treballs improductius que esgoten els seus nervis i la idiotitzen»³–

Els esclaus volien deixar de ser-ho per convertir-se en amos, en la revolució russa, un cop eliminada la burgesia, sols podien exercir el seu poder de patriarques sobre la dona i els fills.

Avui sembla que les dones han aconseguit finalment la volguda igualtat jurídica a tot l món civilitzat però la realitat no les lliure de seguir essent discriminades per ser dones i si alguna aconsegueix fer-se un lloc en el món dels homes és perquè ha acceptat els rols masculins, convertint-se en un ‘baró femení’ deslliurada de la ‘feina de les dones’.

Així el patriarcat adquireix una nova forma on les dones poden arribar a ser patriarques. Tanmateix el moviment per la llibertat femenina ens marca el camí a seguir perquè remena el més intim, la persona, la individualitat i al mateix temps és solidari, te consciència de la realitat i que sols amb la col·laboració i la unió és pot llançar un crit romàntic que ha de capgirar el món.

1 Encara que hi ha identitats culturals no vinculades a un territori, l’exemple es l’ètnia gitana, és innegable que hi ha una tendència al sedentarisme i aquest és la base de la territorialitat.

2 He triat un exemple molt banal però els estudis de sociologia de Bourdier no es poden deixar de banda en cap camp. Aquí un interessant article sobre l’art: http://www.bonart.cat/actual/capital-cultural-i-mercat-dels-bens-simbolics/

3 Lenin, El poder soviètic i la situació de la Dona. (http://www.litci.org/artigos/48-rusia/445-artigo445)

Matrimonis homosexuals

Mica en mica, lluita darrera lluita, les classes marginades i les explotades han obtingut beneficis que fins el moment eren reservats a les classes explotadores. Hi ha una perversa tendència a copiar les formes de les classes socials pudents, el que dificulta una veritable revolució del sistema.

Sé que un exemple no és un bon argument, moltes vegades es pren d’exemple l’excepció, però donat un fet d’actualitat com el que ja es considera constitucional el matrimoni entre homosexuals, després de resoldre-ho aixi el Tribunal Constitucional, fallan contra el recurs presentat pel PP a la Llei que va aprovar el PSOE quan governava.

Matrimoni homosexual.

El terme ‘matrimoni’ deriva del llatí, mater, mare i munius, obligació; és a dir, matrimoni és l’ofici de la mare. Potser el terme, vist així, no sigui políticament correcte, especialment si el contrastem amb patrimoni, ofici del pare. Tanmateix aquest és el significat que heretem del patriarcat.

En aquest sentit hauria de donar la raó a aquella colla de conservadors tradicionalistes que s’oposen al matrimoni de gays i lesbianes, al·legant que la paraula fa referència a la constitució d’un nucli familiar que te com objectiu la reproducció, la criança i l’ensinistrament dels fills i les filles. Una visió metafísica que limiten al patriarcat cristià on els fills són biològics i el matrimoni sanciona la paternitat.

Seria una inexactitud romàntica canviar l’etimologia de matrimoni i en lloc de fer-la derivar de mater-munius fer-la derivar de mater-munus, regal de la mare, però no solucionaria el problema que representa la relació entre la mare, dona, i la seva descendència biològica.

Vist des d’un punt de vista dialèctic hem d’acceptar que els termes evolucionen i es transmuten en el temps; avui en dia els rols del pare i de la mare, passat el temps de lactància (en cas que no s’usi el pelargon), s’alternen entre la dona i l’home (al menys sobre el paper) i qualsevol parella homosexual pot adoptar un nadó i criar-lo perfectament. Per tant: que els homosexuals constitueixin un nucli familiar, amb tots els drets que l’Estat atorga, és un acte de justícia i, independentment de la seva etimologia, el temps a transformat el terme en un senzill: constitució d’un nucli familiar.

És ben curiós com la dreta s’aferra als significats que reforcen l’existència del patriarcat mentre no dubten en dir austeritat a la precarietat, comunisme al estalinisme, anarquia al caos, ajustos a les retallades i flexibilitzar el mercat laboral en lloc de abaratir l’acomiadament. (Entre altres, la llista seria immensa.)

Acceptat que cal entendre el matrimoni com el nucli familiar bàsic i, observant diferents cultures, percebem que és possible qualsevol forma de relacions matrimonials; matrimonis monògams, polígams i poliàndrics, també els matrimonis de grup constituïts per diversos homes i diverses dones i, ara, matrimonis homosexuals. De tots aquests els únics admesos per la Llei són el que emparellen dues persones.

Aquesta legalitat dona un sentit metafísic que posa l’etiqueta d’homosexual S’és homosexual! Però això és un disbarat que procuraré explicar-lo.

Per començar cal tenir clar que sols hi ha dos sexes biològics fàcilment identificables mirant l’entrecuix. Encara que els dos gaudeixen dels mateixos drets i deures hi ha diferències, tan naturals com culturals que afecten a la quotidianitat de les persones. És cert que des de la primera infància hi ha nens que tenen tendències molt efeminades que es troben millor jugant amb les nenes, i nenes molt virils que es troben millor jugant amb els nens. Tanmateix aquestes característiques naturals no marquen que els nens efeminats i les nenes virils tinguin d’adults relacions homosexuals.

L’homosexualitat no està en la persona, està en la relació. Un, qualsevol, home o dona, en el transcurs de la seva vida pot tenir molts tipus de relacions diferents, tant homosexuals com heterosexuals.

Coneixia una noia que es va separar del marit perquè va enamorar-se d’un altre dona, ella estava preocupada, deia: –«ara resulta que soc lesbiana!»–. Però la seva nova parella no es sentia a gust essent dona, va resultar ser una transsexual que va operar-se per convertir-se en un home, això va generar un nou conflicte a la meva amiga: –«pues resulta que no soc lesbiana, m’havia enamorat d’un home amb cos de dona.»–.

Mai podem afirmar que no ens enamorarem d’una persona del mateix sexe i que passat el temps puguem enamorar-nos d’una de sexe diferent. Per tant el reconèixer matrimonis homosexuals és etiquetar a les persones que en aquell moment de la seva vida (potser un moment que s’allargui tota la vida) volen crear un nucli familiar amb una persona del seu mateix sexe.

La victòria aconseguida pels col·lectius de gays i lesbianes serà complerta quan es deixi d’etiquetar matrimonis heterosexuals i homosexuals, els dos són matrimonis entre persones i com a tal s’han d’entendre. Però tampoc s’ha d’entendre el matrimoni com una relació de parella, pot estendre's a qualsevol grup de persones que lliurement decideixin compartir els bens i la tutela d’infants. Ni cal que l’Estat sancioni les relacions dels adults, sols cal que aporti ajudes per la criança i l’educació dels menuts.

Encara hi ha molt camí a fer en aquest assumpte però per ara cal felicitar-nos pel petit pas que s’ha donat endavant.