Llegint «Más árboles que ramas.» de Jorge Wagensberg, se’m va ocórrer que seria divertit escriure en aforismes. Ja ho havia fet Nietzsche amb els «dards», Ramón Gómez de la Serna amb les «gregueries» i Boudelaire amb els «coets».
Sense voler comparar-me amb aquestes quatre eminències que formen part del meu panteó de savis, m’he atrevit a publicar els meus. Ignoro si he aconseguit el meu propòsit aforístic però em conformo amb trobar algú a qui li interessi i que m’envii crítiques, suggeriments i correccions que rebré encantat.
Els paràgrafs poden llegir-se saltejats sense guardar cap ordre, cada un pretén contenir una veritat en si mateix.
Nacionalisme i ...
Una de les principals característiques del feixisme és la
radicalització del patriotisme.
L’ Estat es posa per sobre
l’individuo que l’ha de servir avantposant-la als interessos
individuals encara que representi renunciar als drets més
fonamentals.
Podem assegurar que ser feixista implica ser nacionalista. En
canvi al inrevés no es cert, ser nacionalista no implica ser
feixista.
Molts nacionalismes són conseqüència de la creença que és
important preservar una determinada Identitat Cultural i aquesta es
sent amenaçada per una altra.
El procés de civilització és l’evolució de les diverses
cultures cap un hipotètic punt en l’infinit, on totes convergiran
en una sola Cultura Universal.
En el transcurs de la història unes cultures han fagocitat a unes
altres, arribant a fer desaparèixer cultures senceres, deixant-ne
sols vestigis en les vitrines dels museus.
Les cultures es resisteixen a desaparèixer i la lluita per la
supervivència fa que la cultura resultant, generalment, sigui un
mestissatge de les diverses cultures.
El nacionalisme feixista creu que la seva Nació està dotada
d’unes característiques que la fan particular i superior a les
altres.
El nacionalisme feixista es creu en el dret d’imposar la seva
cultura superior i fer desaparèixer les altres.
El nacionalisme no feixista és una defensa contra el nacionalisme
feixista.
Espanya deriva del terme Hispània, emprat pels romans per
referir-se al que, fenicis i grecs, anomenaven Ibèria: La península
que hi ha al sud dels Pirineus.
Referir-se a Espanya com una nació és
una sinècdoque ja que en la península hi ha Portugal que no pertany
a Espanya.
No es pot parlar de rei d’Espanya
fins el Decret de Nova Planta on, de forma implícita, totes les
corones hispàniques, excepte Portugal, queden assimilades a la
corona castellana.
L’ordinal dels reis que s’estudia
en l’assignatura d’història de les escoles espanyoles correspon
al ordinal de la corona castellana. Felip d’Anjou era quart per
Aragó i cinquè per Castella, ha passat a la història com cinquè.
Un petit detall és un símbol que
mostra la punta del iceberg.
El nacionalisme feixista proclama
l’Estat-Nació.
El nacionalisme no feixista separa els
conceptes d’Estat i de Nació.
L’Estat és l’administració dels
bens comuns de les persones que el composen i qui regula les
relacions entre aquestes. Els límits d’un Estat estan clarament
definits.
La Nació te components històrics, culturals i emotius. La Nació no està clarament delimitada.
La raó ideal ens porta a creure en la
necessitat d’un Estat Mundial. La raó pràctica ens fa
conformar-nos a necessitar un Estat Europeu.
És impensable un Estat Europeu
centralitzat, la seva vertebració ha de ser de tipus federal o
confederal.
Les confederacions neixen de la
necessitat de cooperació entre diverses nacions. Les federacions
vinculen a cada una de les parts als acords de cooperació de la
confederació.
Un grup de nacions pot federar-se sense
passar per l’Estat confederal. Això és el mateix que dir que per
arribar a un Estat federal cal passar-ne per un de confederal i que
la durada d’una confederació pot ser zero.
Les Nacions es federen delegant poders
a un nou poder central consensuat per totes les parts. Al inrevés no
és cert: un Estat centralitzat no es converteix en una federació
per cedir poders a les diverses parts.
Un Estat Europeu democràtic ha de permetre que cada identitat
cultural decideixi de quina manera és relacionarà i col·laborarà
amb la resta.
El nacionalisme feixista jerarquitza les cultures fent que unes
subjuguin a unes altres.
Les cultures no estan vinculades a un territori, per exemple la
gitana, però cada territori te una cultura que li és pròpia.
Cultures diferents comparteixen característiques comunes.
Hi ha cultures diferents que comparteixen la mateixa llengua, però
no hi ha llengües diferents que comparteixin la mateixa cultura.
Les cultures es transmeten per tradició.
El folklore és l’expressió de la cultura d’un poble.
El folklore parla de l’antiga manera de fer l’artesania, els
balls i la música, i ens explica antics contes, llegendes, proverbis
i supersticions.
El folklore mostra tradicions antigues.
Les cultures evolucionen incorporant elements d’altres cultures
i creant-ne de nous.
La majoria de nacionalistes catalans no saben ballar sardanes.
Si una dansa pot considerar-se patrimoni de la cultura hispànica
es la jota, ja que es balla a
tota la península, inclosa Portugal.
La majoria de nacionalistes
espanyols no saben ballar la jota.
Ser nacionalista no implica ser folklorista.
Es difícil entendre una festa sense un bon àpat.
Cada cultura te la seva particular gastronomia.
Es difícil trobar un català que mengi un entrepà sense sucar el
pa amb tomàquet.
Es difícil trobar fora de Catalunya qui mengi el pa amb tomàquet.
La cultura va evolucionant però sempre
queda un element identitari conformat per la llengua i la festa.
La festa és un fenomen social expressat en ritus i cerimònies
amb un alt nivell de complicitat entre els participants i on es
transmeten símbols i significats que identifiquen una determinada
cultura.
La gastronomia és la protagonista de totes les festes.
El nacionalisme feixista menysprea les llengües diferents a la
seva. Els francesos anomenaven despectivament patois
(patuès) als qui parlaven occità o català. A Espanya, fora de
Catalunya, als catalans els anomenen polacos.
El menyspreu és fruit de la ignorància.
El nacionalisme no feixista es secessionista. El nacionalisme
feixista és integrista.
Defensar la llengua i la festa no és motiu suficient per promoure
la secessió.
El sentiment secessionista va acompanyat d’un motiu econòmic.
L’Economia d’un Estat és un factor difícil de valorar, prova
d’això és que ni els economistes acaben de posar-se d’acord.
Per analitzar en profunditat l’economia, d’un territori, en un
moment donat, calen multitud de dades, moltes d’elles desconegudes.
Empresaris i financers amaguen dades per lliurar-se de pagar
impostos.
Els assalariats no poden amagar les dades de la seva nòmina.
El pes percentual dels impostos cau sobre els assalariats.
Els impostos representen la forma de redistribuir la riquesa.
Els nacionalistes secessionistes creuen que la redistribució els
perjudica.
Els nacionalismes integristes creuen que la redistribució els
perjudica.
La redistribució de la riquesa és un constant punt de
confrontació i conflicte.
Les injustícies distributives no són sols territorials, també
són socials
Molts secessionistes creuen que amb la independència corregiran les injustícies socials.
Molts integristes creuen que amb la secessió augmentaran les
injustícies socials.
Molts secessionistes no creuen en la redistribució social.
Molts integristes no creuen en la redistribució social.
No tots els no-secessionistes són integristes.
No tots els no-integristes son nacionalistes.
El sentiment de discriminació econòmica no és motiu suficient
per promoure la secessió.
El nacionalisme secessionista corre el perill que, un cop
aconseguit el seu objectiu, es converteixi en nacionalisme
integrista.
No tots els que comparteixen un territori es senten identificats
en la cultura particular d’aquell territori.
Tots els que viuen en un territori han d’acceptar la cultura
particular d’aquell territori com una cultura vehicular.
Tos els que viuen en un territori i es senten identificats amb la
seva cultura particular, han de respectar les manifestacions
culturals diverses que poden haver-hi en aquell territori.
Alguns nacionalistes integristes amenacen aplacar la secessió amb
l’us de la força militar.
Alguns nacionalistes secessionistes amenacen amb la sedició.
El nacionalisme integrista s’empara amb la Llei.
El nacionalisme secessionista s’empara amb la Justícia.
Ningú pot afirmar que la Llei sigui justa.
La justícia té molts components subjectius.
Una de les principals característiques del feixisme és el
totalitarisme.
El totalitarisme és un règim polític on l’Estat concentra tot
el poder en mans d'un grup de persones, ignorant i reprimint
qualsevol alternativa al poder.
No tots els totalitarismes son feixistes, per exemple: el
socialisme real és totalitari però no és feixista.
A Europa, avui, tots els sistemes polítics estan basats en
democràcies parlamentàries.
En una democràcia parlamentària l’únic legitimat per canviar
la Llei és el Parlament.
Els Parlamentaris són les persones en qui delega la societat,
triats a través de Sufragi Universal.
El grau de totalitarisme es pot mesurar: a més dificultat per
accedir al parlament, més totalitarisme.
El grau de totalitarisme es pot mesurar: a més dificultat per
canviar les lleis, més totalitarisme.
El grau de totalitarisme es pot mesurar: a més dificultat per
revocar a algun parlamentari en concret, durant el període entre
eleccions, més totalitarisme.
Quan es reclama més democràcia es reclama baixar el grau de
totalitarisme.
La Constitució és la Llei de major rang que regeix l’Estat.
La Constitució ha de ser un eina al servei de les relacions entre
les persones d’un Estat.
Les Constitucions s’han d’adaptar periòdicament a les
necessitats de la societat.
A Europa, avui, tots els sistemes polítics estan basats en
democràcies presidencialistes o en monarquies.
Les monarquies són hereditàries i no les tria el poble.
El President d’una República Parlamentaria actua com un monarca
durant el temps que dura al càrrec.
El grau de totalitarisme es pot mesurar: a més temps en el
càrrec, més totalitarisme.
Qualsevol mesura necessita un estàndard amb que comparar-la.
La Constitució espanyola ha canviat una vegada en trenta-tres
anys, la portuguesa set en trenta-cinc, la francesa vint-i-cinc en
cinquanta-tres, la italiana tretze en seixanta-quatre i l’alemanya
seixanta en seixanta-dos anys1.
La Constitució espanyola està datada el 1978.
L’evolució tecnològica dels darrers trenta anys ha provocat un
canvi en els models productius.
Els models productius influeixen en la manera en que es relacionen
les persones.
La Constitució espanyola és de les menys actualitzades de les
constitucions europees.
Els integristes volen Constitucions rígides i duradores.
No tots el no integristes volen Constitucions flexibles, fàcilment
revisables.
Una Constitució rígida és un caldo de cultiu per
la sedició.
Encara que un no es senti ni secessionista ni integrista,
l’envaeix una alegria quan escolta parlar la seva llengua mentre
viatge per l’estranger.
Es pot viure en un territori aliè a la pròpia identitat cultural.
En circumstàncies de igualtat les segones generacions hibridaran
la cultura heretada dels pares amb la cultura de l’entorn.
En circumstàncies de desigualtat es crearan guetos on es viurà
una cultura aliena a la pròpia del territori.
Els guetos condueixen a la segregació.
Molts integristes i molts secessionistes veuen en el gueto un
perill per la pròpia cultura i opten per eliminar-los fent us de la
força.
Alguns secessionistes i alguns dels qui no s’identifiquen amb
cap nacionalisme, veuen en el gueto un perill per la pròpia cultura
i opten per eliminar-los millorant la seva condició social.
Alguns secessionistes, alguns integristes i alguns dels qui no
s’identifiquen amb cap nacionalisme cerquen solucions on les
persones tenen han de renunciar a la pròpia cultura per adaptar-se a
la cultura pròpia del territori.
Les millores socials sempre han estat conseqüència
de la lluita de classes.
La lluita de classes es la lluita social dels explotats contra els
explotadors.
És explotat qui rep menys del que aporta.
És explotador qui rep més del que aporta.
Les lluites territorials sempre enfronten les classes
dominants per interessos econòmics.
Les classes explotades es troben enfrontades per
servir a la classe que els explota en el seu territori.
Les classes explotadores utilitzen l’argument
cultural i prometen millores econòmiques per aconseguir l’ajuda de
les classes explotades.
Molts explotats es deixen arrossegar per l’emoció
de defensar la seva identitat cultural.
Molts explotats són nacionalistes integristes.
Molts explotats són nacionalistes secessionistes.
Molts explotats no són conscients de ser explotats.
Molts explotadors no són conscients de ser
explotadors.
La consciència és el sentiment de tenir coneixement
d’un mateix i del seu entorn.
La consciència és pot manipula pels mitjans de
comunicació.
El màrqueting capitalista ens crea necessitats fictícies.
El màrqueting polític ens fa creure el que no som.
Saber qui s’és, és un coneixement individual de cada persona
front el seu entorn.
El ser col·lectiu denota pertinença a un entorn.
El ser individual és subjectiu.
El ser col·lectiu pot objectivar-se.
S’és d’un territori, s’és d’una classe social, s’és
d’un equip de futbol...
El capitalisme divideixen les classes socials atenent al poder
adquisitiu.
El socialisme divideix les classes socials atenent a la manera com
s’aconsegueix el poder adquisitiu.
El màrqueting capitalista vol fer-nos creure que tots som classe
mitja.
El màrqueting polític va dirigit als qui es creuen de la classe
mitja.
La classe mitja no es sent explotada.
El sentir-se d’un territori et fa ser nacionalista.
Molts viatjant per l’estranger volen ser reconeguts com
catalans.
Molts viatjant per l’estranger volen ser reconeguts com
espanyols.
Quan Diògenes, al preguntar-li d’on era, responia: –«soc
cosmopolita»– donava importància al ser del món hel·lènic
civilitzat, no pas dels bàrbars.
El món civilitzat modern es simbolitza
per un home blanc, judeocristià, preferiblement de parla anglesa i
amb corbata.
La raó ideal ens porta a creure que
ser cosmopolita és ser un ciutadà del món civilitzat. La raó
pràctica ens fa conformar en ser un ciutadà d’Europa.
Plató agraïa als deus el haver nascut grec i no bàrbar, home i no dona, lliure i no esclau.
Maria Mercè Marçal agraïa a la fortuna el ser
dona, de classe humil i d’un país oprimit.
Maria Mercè Marçal afirmava que aquesta triple condició era la que la feia «...ser tres voltes rebel.»
La rebel·lió és enfrontar-se a
l’ordre establert.
La revolució és transformar la
relació de les persones amb el seu entorn.
La rebel·lió millora la condició
dels explotats.
La revolució elimina l’explotació.
La rebel·lia és la llavor de la
revolució.
No totes les rebel·lions son
revolucionaries, però tota revolució està lligada a una rebel·lió.
El moviment secessionista es rebel.
Una rebel·lió en defensa d’un
territori i la seva cultura, pot transformar-se en una rebel·lió
generalitzada contra l’explotació.
El secessionisme pot esdevenir revolucionari.
En cada revolució hi ha una
contrarevolució.
La contrarevolució pretén tornar a un
estat anterior a la revolució.
La por a la contrarevolució apaivaga
les ganes de rebel·lió.
La història avança linealment sobre
l’espai temps en una sola direcció de les moltes possibles.
La contrarevolució sols pot aspirar a
frenar l’avanç de la revolució i que la història canvií de
direcció.
Alguns canvis aconseguits en les revolucions es consoliden.
L’èxit d’una revolució es pot mesurar en el
nombre d’aspectes que es conserven darrera la contrarevolució.
No hi ha graus d’èxit negatius, encar que hi pot haver èxit
zero.
El fracàs d’una revolució es quan el grau d’èxit no
assoleix una quota determinada per assolir les aspiracions
revolucionàries.
Si s’aspira a fites molt concretes la revolució es queda en
rebel·lia.
Si s’aspira a la utopia el fracàs està assegurat. No es pot
tenir un grau d’èxit infinit.
No aspirar a la utopia delimita l’èxit a fites molt concretes.
Aconseguir fites concretes pot esdevenir el camí a la utopia.
La utopia és un crit romàntic. Les fites concretes són
realistes.
El romanticisme exalta l'individu, la persona. Idealitza la
llibertat creadora. Admira l’heroi homèric dotat de valor, rauxa i
seny.
El romanticisme es individualista i solidari. El realisme,
mediocre i envejós.
El romàntic nega la societat per construir-ne una de nova.
El realista necessita la societat per sobresortir en els cinc
minuts de glòria.
El realisme es oportunista. Aconsegueix petites fites acompanyades
de insatisfacció.
El romanticisme promet la Lluna, es una explosió efervescent. Es
el tot o el no res.
El romanticisme es la llavor de la revolució, el realisme procura
estructurar-la.
Victor Serge exclamava: –«De derrota en derrota fins la
victòria final!»–
De fracàs en fracàs, camí de la utopia, s’aconsegueixen fites
que gaudiran les futures generacions.
El secessionisme pot esdevenir un crit romàntic.
L’Integrisme és contrarevolucionari.
Ningú pot assegurar que hi sorgirà de la revolta, però no
fer-la significa no evolucionar cap a la utopia.
La por és l’arma m´ès poderosa de la que disposen els
explotadors.
Acabo amb una estrofa de la cançó «Sólo por miedo» de
Juán Pablo Silvestre:
–«Una vida más tarde comprenderemos que la vida
perdimos... sólo por miedo»–
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada