Cultura Natura i Societat patriarcal

La Identitat Cultural queda reduïda a la llengua i la festa, que són les úniques particularitats diferenciables entre les diverses cultures del món occidental, tanmateix va acompanyada d’un sentiment molt fort de pertinença que, en moltes ocasions, fa que les emocions enterboleixin la raó. La tendència lògica i raonable per construir l’Estat Europeu, és fer-ho a partir d’aquestes identitats culturals que lliurement han de decidir de quina manera es relacionaran amb les altres.¹

No hi ha que confondre Identitat Cultural amb Cultura. Aquest és un concepte més extens del que parlaré en aquest post.

Cultura, Natura i Societat patriarcal.

Àrtemis és la deessa de la natura, Atena de la saviesa i l’artesania. A Àrtemis l’imaginem caçant amb arc i fletxes al mig del bosc, mentre a Atena l’imaginem guarnida amb el casc i la cuirassa. Àrtemis es venera per invocar bona cacera i se li consagren les verges i els casts, entenent la virginitat com l’essència de la natura. Atena, en canvi, es protectora de les arts, dels invents, de la ceràmica i el teixit; va crear l’arada i l’olivera, va domesticar els cavalls. va ensenyar als humans a collar els bous i l’estratègia militar. Àrtemis és la natura, Atena la cultura.

Els grecs anomenaven Nomos al conjunt de convencions morals, la llei d’Atena, el triomf de la cultura. Contraposada a nomos està Physis, la llei de la natura, el regne de Àrtemis.

L’existència d’aquests dos mons, el natural i l’artificial ja va ser causa de polèmica entre els sofistes grecs que s’obligaven a definir-se a favor d’un o del altre. Els cínics van proclamar una clara oposició a tot el que no es podés reduir a una simplicitat natural i s’allunyés de la natura, així van considerar la cultura el símbol de la corrupció i la decadència. Pels estoics, viure segons la natura era viure segons una raó Universal.

La lluita contra la cultura és una lluita contra un món artificial que sobrepassa les limitacions humanes, que en lloc de salvar-les, les ofega. Una sensació que avui en dia tenen molts davant les noves tecnologies.

Hi ha una cultura subjectiva, de l’esperit, està relacionada amb l’educació, la formació o l’ensinistrament, que és la base en la que es forma el ser humà com a tal. Una persona amb cultura es aquella que s’ha cultivat adquirint determinats modals i coneixements morals. El procés de l’activitat humana s’objectiva en bens i símbols, així que també hi ha una cultura objectiva, social i material que va des de els cultius agrícoles fins tot el patrimoni artístic. Però la cultura no és tan sols el conjunt d’allò creat o transformat, es també l’acte de la creació, d’aquesta transformació. La vida humana es continua transformació dels bens culturals que trobem al néixer. Es la memòria històrica sobre la que construïm el futur, de manera que les cultures no són independents de la seva història, evolucionen integrant els bens culturals heretats amb les noves maneres de fer i les noves costums. Les forces internes que empenyen l’evolució de les cultures està en les idees que en transformen una d’anterior per una de nova i que poden derivar en transformacions socials, econòmiques i polítiques.

Encara que a ningú sobta el distingir entre primitiu i civilitzat, el relativisme cultural veu despectiva aquesta diferenciació. Atribueix un grau d’importància a la civilització desmesurat i cada cop que al referir-se a la civilització l’escriu entre cometes donant a entendre que civilització és un altra cosa, un be metafísic que està per sobre la realitat.

Avui hi ha una corrent in crescendo que afirma que els animals mostren tendències culturals, des de les diferents espècies de formigues fins als homínids, amb un procés de civilització on physis supera nomos. Però aquest no pot considerar-se com el procés evolutiu de les cultures, les eines que poden construir davant una necessitat immediata, son fetes ad hoc, ni es conserven ni s’acumulen per permetre futures transformacions. Aquesta visió de la cultura ens eleva, als humans, per sobre la condició d’animals, encara que tinguem que aprendre moltes coses d’ells, aquesta ‘elevació’ més que un do es una maledicció.

El món natural i el cultural no són independents: la Cultura va començar essent una defensa dels humans contra les agressions de la Natura. En cada lloc i en cada temps aquestes reaccions culturals van identificar a grups socials diferenciant-los uns dels altres i la Cultura no va limitar-se a protegir-se de la natura sinó de les cultures veïnes, ja sigui per imposar la pròpia o per evitar la imposició de les altres.²

Però la Identitat Cultural no acaba en sentir-se membre d’un grup social identificat amb una cultura, cal entendre quines son les relacions socials dins el grup i quin lloc ocupem en elles.

La relació fonamental que ens instruirà per adaptar-nos al entorn cultural es el nucli familiar, especialment la mare. Avui els més carques i conservadores temen la desaparició de la família a conseqüència de les noves formes de relacions humanes sorgides arran de la revolució industrial, es manifesten defensant un model familiar constituït sobre els cànons del patriarcat cristià, però que de cap manera te l’exclusivitat arreu del món ni ha estat sempre així en el transcurs de la història.

Per entendre l’evolució de la família cal traslladar-nos al món d’Àrtemis. La sistemàtica filogenètica ens situa a tots a la mateixa família, els homínids (Hominidae) i tots ens assemblem els simis antropomorfs i els humans simimorfs, molt a pesar que ens sentim inclinats al theomorfisme; com deia Nietzsche: –«L’home, en el seu orgull, va crear Deu a la seva imatge i semblança»

Aquest parentesc filogenètic fa pensar que si hi ha una part de la conducta determinada genèticament, aquesta no serà molt diferent entre les diverses especies d’homínids. Efectivament els estudis recents en el camp de l’etologia, certifiquen grans similituds entre els simis i els humans. Ells són animals socials, necessiten el grup per sobreviure, són jeràrquics i territorials; nosaltres també, sols que ell evolucionen en l’espai natural i els humans en el cultural.

Entre els grans simis la jerarquia està determinada per la presència del mascle alfa i tota l’escala de domini i submissió. Aquesta jerarquia dona prioritat en certs privilegis; aparellar-se, menjar o triar el lloc de repòs; però també comporta obligacions, defensar al grup i guiar-lo. Es una jerarquia que constantment és qüestionada provocant lluites, freqüentment de caràcter ritual, que quasi mai produeixen danys irreparables. No succeïx el mateix quan dos grups competeixen pel territori, ja sigui per la recerca d’aliment o pel creixement demogràfic, en aquest cas les baralles acostumen a ser cruentes i poden arribar a causar la mort d’alguns individus. No és d’estranyar que l’evolució cultural vagi molt lligada a la superioritat militar.

La teoria més estesa de la conducta dels homínids, anteriors al Homo sapiens, basada en les troballes de restes fòssils i arqueològiques, és la de l’home caçador i recol·lector. Aquesta teoria és en realitat una hipòtesi, formulada originalment per Charles Darwin, fonamentada en el paper essencial de l'alimentació. Tanmateix no n'hi ha prou en saber quin tipus de dieta tenien els primers homínids. Cal saber quins membres del grup obtenien aquest menjar, com el localitzaven, quines habilitats usaven i sobre la base de quines regles socials compartien el menjar. En definitiva, cal saber de quin tipus d’organització social es dotaven.

L'estudi de l'organització social es centra en aquelles institucions que determinen la posició jeràrquica que ocupen tant homes com dones en la societat i alhora els permet canalitzar les seves relacions personals.

En les societats on la propietat era comunal, la jerarquia venia determinada per les qualitats del líder, la competència per assolir quotes de poder es resumia en una confrontació per demostrar millors habilitats i força, així i tot era difícil arrabassar-li el lloc al líder sense l’acceptació del grup.

Dins el grup, la competència entre els individus per assolir quotes de poder fa que les relacions de parentiu tinguin gran importància, especialment els vincles entre la mare i els fills, les mares determinen en gran mesura el lloc jeràrquic que ocuparan els fills. Aquestes relacions són fonamentals en totes les cultures, constitueixen la manera com s'organitzen les relacions bàsiques. La seva importància varia d'unes societats a altres, però en totes hi són presents.

L'origen del parentiu està en la família entesa com un fet sociològic, una institució que serveixen per procurar una base estable per la cura i l’educació dels fills. La unitat mínima i necessària per establir una família és el conjunt de la mare i els fills i els vincles que s’estableixen entre ells. El matrimoni, també entès com un fet sociològic, aporta a la família el sancionar la paternitat. No hi ha que confondre el matrimoni i l’aparellament. La finalitat primordial de l'aparellament ,és la satisfacció sexual. Sol ser un fet esporàdic i mai imposa obligació o responsabilitat de tipus familiar als participants. Els aparellaments es produeixen en totes les societats de manera més o menys oberta. En el matrimoni la funció biològica només té un petit paper en comparació amb les obligacions i relacions socials que comporta, però, en definitiva, la funció més important del matrimoni, en la majoria de les societats, és la que proporciona un determinat estatus social als fills, fins i tot no es indispensable la paternitat biològica.

L’aparició del concepte de paternitat està relacionat amb l’aparició de la propietat³. Els homes, posseïdors de la força, acumulen bens i els defensen, l’home passava a ser el cap de la família, seguia desenvolupant els rols de productor mentre que la dona seguia dedicant-se al manteniment de la llar, la cura dels infants i la del vells; però mentre en les societats primitives l’objectiu era comunal, amb la propietat tot és particular i la riquesa que acumula una determinada família constitueix el seu patrimoni que defensa amb exercits i amplia explotant als esclaus.

Encara que no es pot determinar amb certesa, seria l’època hel·lenística adequada per fixar el moment en que s’imposa la cultura del patriarcat, en el proces de civilització . El patriarcat ha anat evolucionant del aristotèlic, al patriarcat paulí, al tomista i al sorgit darrera la revolució industrial⁴ o a l’actual. Els esclaus va deixar de ser-ho per passar a ser serf en l’edat mitjana i classe obrera en l’era industrial. L’amo va seguir sent l’amo de les propietats però a mesura que el poder passa de les classes aristocràtiques a la burgesia, l’amo perd poder sobre els esclaus i sobre la dona. Tanmateix l’esperit del patriarcat és la base de la societat en que ens trobem.

Avui hi ha dones ocupen espais de poder tradicionalment reservat als homes, però els rols masculí i femení segueixen vigents; els femenins menyspreats i els masculins valorats. Als esclaus els estava vetat el poder formar una família,inclòs a l’edat mitjana els serfs havien de demanar permís al senyor per contraure matrimoni. Les dones esclaves no eren part de la família sinó de la propietat. Tanmateix també hi havia discriminació de gènere entre els esclaus, com diu Cándida Martínez López⁵, mentre els homes alternaven força i descans, la dona està constantment atrafegada però sense una feina concreta. Les feines productives eren, i segueixen sent, masculines mentre que les de manteniment i cura, femenines. Una de les finalitats de moltes dones esclaves era la de parir fills i filles per engrandir la propietat del patriarcat, el proliferar, fer créixer la prole, paraula de la que es deriva proletari: nascut per ser esclau.

Així que el moment actual és fruit d’una evolució cultural que ha variat les formes però no el fons. És fonamental entendre be això: la dialèctica ens porta a observar que tot muta i varia en el temps però en cada canvi s’arrossega l’ànima de l’estat anterior i el fet revolucionari és el del qui cerca canviar l’ànima, mentre que el reformista sols aspira a mantenir l’esperit de la societat, alguns amb pretensions de millorar la qualitat de vida.

1 És el que explico en el post anterior. Una mica extens però és pot llegir a salts, llargs o curts, cap endavant o cap enrere, depenent de l’interès que hagi despertat un aforisme en concret.

2 En el post anterior explico com la civilització és el proces d’evolució de les cultures i la identitat cultural que sorgeix d’aquest procés.

3 Juntament amb l'adquisició del coneixement que l’home juga un paper important en la gestació de la dona Aristòtil deia: –«L’home aporta la llavor, l’ànima, la dona és sols el receptacle on germina.»–

4 Pateman l’anomena «patriarcat fraternal»

5 Carla Rubiera Cancelas –«Las Esclavas En La Regulación Jurídica. Algunas Notas Desde El Digesto»– Artículo enmarcado en el proyecto de I+D: –«Claves diacrónicas de la divergencia social entre las construcciones simbólicas y las construcciones jurídicas de la maternidad»–. Ref. HAR 2009-100035-HIST